30/6/16

“Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

29/6/16

“Damunt l'herbei
que enfanga la sabata,
amor, amor
la pell se'ns torna brasa”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

28/6/16

“jo sóc aquí, plorant el fàstic
de tothom, cada dia, amb els ulls foscos
del poc-coratge”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

27/6/16

“en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

26/6/16

“Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
 
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
 
Surt el guerrer vers el camp de batalla”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

25/6/16

“Damunt un cel apedaçat
desfem l'amor a l'hora bruna:
al cap del llit ens reflecteix la runa”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

24/6/16

“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
 
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”
Cau de llunes. Maria Mercè Marçal

23/6/16

Una cambra pròpia- Virginia Woolf


© Bocins Literaris
Títol: Una cambra pròpia
Autor: Virginia Woolf
Títol original: A Room of One’sOwn
Any: 1929
Traductor: Helena Valentí i Petit
La Temerària Editorial


Una cambra pròpia és un assaig divertit de la preparació d’una conferència que Virginia Woolf va donar sobre el tema “Les dones i la novel·la” en unes escoles universitàries per a dones. Està estructurat tot formulant els pensaments previs a la xerrada, amb un bon treball del que voldrà exposar i plantejat de forma molt amena. El seu estil és irònic, subtil i punyent. És un luxe tenir l’autora de conferenciant a través d’aquesta cuidada i bonica edició de la Temerària.

Segons Woolf o l’autora de l’assaig (que fa veure que no és ella i es posa un nom fictici) si una dona de la seva època volia ser escriptora necessitava una cambra pròpia i 500 lliures de renda anual. Independència econòmica i un espai íntim són les claus per poder crear.

En la primera part del llibre investiga què han dit els homes sobre les dones, perquè han opinat tant i de forma tan diversa, es pregunta perquè en moltes de les novel·les o escrits sobre les dones fets per homes s’hi pot llegir còlera entre línies, perquè en la literatura el novel·lista home ha enaltit o degradat la dona donant-li un paper del tot irreal, perquè s’ha tractat la dona com a objecte, com a ésser ideal.

En la segona part qüestiona què havia de fer una dona que volgués ser escriptora al segle XVI. Teoritza sobre la possibilitat que Shakespeare hagués tingut una germana amb els mateixos dots literaris que ell. Què se n’hagués fet d’ella? També compara escriptores que han escrit lliurement com Jane Austen o Emily Bronte, còmodes en la seva situació de dona, amb d’altres amb més potencial com ara Charlote Bronte. A aquesta li retreu que la seva literatura emani ràbia (per haver estat dona i no haver pogut tenir la mateixa llibertat que un home) o bé que en faci una defensa aferrissada; fet que ha provocat que la seva obra se’n ressenti.

Fa un estudi dels darrers segles i de l’aparició dels llibres escrits per dones. En fa una evolució com a dóna-ésser únic. Com ha anat canviant la literatura femenina? Què escriu la dona? En quin moment s’allibera de les presons del seu sexe que fa que no es noti en la seva escriptura? Escriuen diferents els homes i les dones? Defensa l’escriptura en llibertat, l’escriptura en la veritat, amb l’acceptació del subjecte femení sense ràbia, sense rancúnia. Un pas previ a l’alliberament.

S’atreveix a fer una teoria sobre l’ànima mig masculina-mig femenina. Demana que els escriptors haurien de ser capaços de reconciliar els dos jo abans de posar-se a escriure, fer-hi les paus i així poder escriure amb autonomia. L’escriptor o escriptora ha de mostrar l’experiència sencera, observar la realitat i no tenir por d’explicar-la. Finalment, fa esment de la importància de tenir solvència econòmica per poder escriure, siguis home o dona. Amb carències econòmiques difícilment ets pots dedicar a l’escriptura i posa exemples concrets d’escriptors coneguts per afirmar-ho.

I una curiositat: no sé si tenia gaire confiança que les seves deixebles adquirissin la independència econòmica necessària per escriure, el fet és que en el diari personal de la pròpia Woolf, el mateix dia d’haver fet la conferència de debò, l’autora va anotar que havia aconsellat a les noies beure vi, a part de disposar d’una cambra pròpia.


“afrontem el fet, perquè és un fet, que no hi ha cap braç on puguem recolzar-nos, i que anem soles pel món”
Una cambra propia. Virginia Woolf

22/6/16

“L'única cosa que compta és escriure allò que vols escriure; i, qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta”
Una cambra propia. Virginia Woolf

21/6/16

“Durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder deliciós de reflectir els personatges masculins el doble de la mida natural. És probable que si no hagués estat per aquest poder, la terra encara fos un aiguamoll i una selva. Que no s'haguessin produït les glòries de la guerra. Que encara ens dediquéssim a ratllar el contorn dels cérvols damunt la superfície dels ossos dels moltons i bescanviéssim pedres fogueres per pells d'ovella o qui sap quina altra galindaina plaent al nostre tosc sentit del gust”
Una cambra propia. Virginia Woolf


20/6/16


“La indiferència del món, que tan difícil de suportar trobaren Keats, Flaubert i altres genis, en el cas de les dones no fou indiferència, sinó hostilitat. A elles, el món no els deia com a ells: <<Escriviu, si en teniu ganes; a mi tant se me'n fum.>> A elles, el món els deia amb una riallada: <<Escriure? Què escriuràs, tu, desgraciada?>>”
Una cambra propia. Virginia Woolf

19/6/16


“en els moments de peresa, de somieig, de vegades sura la veritat submergida”
Una cambra propia. Virginia Woolf

18/6/16


“quin bon gust, la vida; que dolces, les seves compensacions; que trivial, aquest ressentiment o aquell rancor; que magnífica, l'amistat i la companyia dels teus quan, en havent encès un cigarret, t'enfonses en els coixins del seient vora la finestra”
Una cambra propia. Virginia Woolf

17/6/16


“Les rivalitats entre sexes, entre diverses qualitats, les pretensions de superioritat i les imputacions d'inferioritats són coses de l'escola primària, de l'estadi de l'existència humana en què la gent s'organitza en equips, i cal que un equip venci l'altre, és d'allò més important que hom pugui pujar a la tarima del director per rebre de mans seves una copa tota cisellada. La gent madura deixa de creure en equips, en directors i en copes cisellades”
Una cambra propia. Virginia Woolf

16/6/16


“em vaig dir que no era gens agradable que et fessin fora d'enlloc; i aleshores se m'acudí que potser encara és pitjor no poder-ne sortir”
Una cambra propia. Virginia Woolf

15/6/16


“els novel·listes ens fan creure que els àpats de societat sempre són memorables per alguna cosa molt enginyosa que algú va dir, o per una acció sorprenentment assenyada. I, gairebé mai, no parlen del menjar. Forma part de les convencions dels novel·listes no esmentar mai la sopa, el salmó o les mandonguilles, com si la sopa, el salmó o les mandonguilles no fossin gens importants, com si mai ningú no es fumés un havà o begués un vas de vi”
Una cambra propia. Virginia Woolf

14/6/16


“i és que una dona nascuda amb un gran talent al segle setze havia d'acabar boja, s'havia de tirar un tret o morir de vella en una cabana als afores del poble, mig bruixa, mig bruixot, temuda i escarnida de tothom”
Una cambra propia. Virginia Woolf



13/6/16

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin


© Bocins Literaris
Títol: Nosaltres
Autor: Ievgueni Zamiatin
Títol original: Мы
Any: 1921
Traductor: Miquel Cabal Guarro
Editorial Males Herbes


En una exposició que van fer al CCCB sobre el futur de la nostra espècie anomenada “+ Humans”, a l’última sala, d’il·luminació tènue molt adient, em va sobtar la maqueta d’una muntanya russa ideada per al suïcidi: Euthanasia Coaster, una atracció sense retorn de poc més de 3 minuts. La maqueta i el vídeo explicatiu, que formaven part d’un projecte imaginari de moment (crec), impactaven, però encara més que algú hagués ideat un invent d’aquesta índole i alhora tan pràctic. Trasbalsada encara per la curiosa idea, en un dels murs de la sala, una frase impresa va captar la meva atenció:

“A aquell parell, al paradís, els van oferir una elecció: o la felicitat sense llibertat, o la llibertat sense felicitat. No hi havia una tercera opció”

Una cita d’un llibre, Nosaltres, i d’un autor que no havia sentit mai, Zamiatin. Un cop investigat, vaig veure que Nosaltres era la llavor originària i desconeguda de llibres distòpics que molts hem llegit, com 1984, Un món feliç i, fins i tot Fahrenheit 451. Ens pensàvem que l’Orwell, en Huxley i Bradbury eren originals? Doncs no, la idea va sorgir d’un rus. Casualment l’editorial Males Herbes n’havia fet una edició pocs mesos abans. Vaig córrer a comprar-lo.

A diferència dels llibres esmentats, el protagonista de Nosaltres, D-503, és feliç en el seu món quadriculat, matemàtic i de vidre, a molts anys enllà del nostre. Li està bé la seva vida reglada. No té cap neguit intern, està còmodament adaptat a l’Estat Únic. La història se serveix de la I-330, que no segueix les normes de l’Estat i de la qual el protagonista se n’enamora perdudament, per destarotar tot el seu món. Altre cop el recurs del mite edènic i la culpabilitat de la dona.

El “nosaltres” del llibre no és un tu i un jo. És un nosaltres ampli, de comunitat, d’un tot, de formiguetes que no pensen i per tant, es deixen portar. La individualitat està prohibida (tal i com ho estava en el règim totalitari de l’era Stalin) i la uniformitat de pensament és la norma general. El llibre descriu, mitjançant la comoditat de la no-llibertat imposada en aquest cas per prevenir un terror passat llunyà, la por a ser nosaltres mateixos: la por a la llibertat. La por que el nostre propi jo ens alieni la nostra vida irreal i còmoda.

Està escrit com un deliri d’un boig, d’un malalt que pateix. Llegint alguns fragments he arribat a dubtar de l’estabilitat mental de l’autor perquè realment el desvari sembla autèntic, com si el visqués de debò. La narració del patiment al sortir de la tranquil·la falsa felicitat i sentir (enamorament, llibertat) està molt aconseguit i atabala una mica mentre intentes seguir-lo en la seva bogeria. El protagonista té una lluita interna, es tortura i gairebé perd el cap. Les emocions l’aclaparen perquè no sap que fer-ne d’elles (no les ha viscut mai) i li esclaten. És tot un xoc anafilàctic de sentiments.

Nosaltres té un final més realista que els llibres successors. Potser és per això que em quedo amb 1984 o Un món feliç? O és per què me’ls vaig llegir de jove? Si me’ls rellegís ara, què hi trobaria? Si atordeix llegir aquest tipus de llibre ara, és per què ens hem acostumat al Mur Verd, a una vida de cristall net i impol·lut, a una vida asèptica? A partir d’una edat ja és massa tard per llegir-se aquest tipus de llibres? Estem contaminats per la comoditat? Està clar que aquests llibres se suporten millor en la joventut que en la maduresa.

Al final del llibre, unes postres suculentes: la carta que va enviar el mateix Zamiatin a Stalin criticant la censura a la que havia estat sotmesa la seva literatura i demanant una sortida digna a la seva situació. Al seu país se li havia vetat el poder publicar i això era la mort d’un escriptor. És una carta escrita amb valentia, no s’arrossega, reclama el seu dret. Zamiatin, amb l’ajuda de Gorki (que segurament li devia salvar la vida), va poder marxar a Paris, però el seu llibre va estar prohibit durant 60 anys a la Unió Soviètica.


“És sorprenent: sembla mentida que no es pugui trobar cap cura per a aquesta malaltia dels somnis, o si més no una manera de tornar-la racional i potser fins i tot profitosa”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

12/6/16


“estic disposat a obrir-li les pàgines del meu cervell: quin sentiment tan serè i delitós”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

11/6/16


“L'últim descobriment de la ciència de l'Estat Únic: el centre de la fantasia és un nòdul cerebral misèrrim a la zona del pont de Varoli. Per mitjà d'una cauterització triple del nòdul amb rajos X, quedareu curats de la fantasia
PER SEMPRE
Sou perfectes, sou com les màquines, teniu via lliure per assolir el cent per cent de la felicitat. Joves i vells, correu tots a sotmetre-us a la Gran Operació”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

10/6/16


“- I com vols que una revolució sigui l'última? No pot ser, les revolucions són infinites!”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

9/6/16


“- Odio la boira. Em fa por.
- O sigui que t'agrada. Li tens por perquè és més forta que tu, l'odies perquè et fa por i t'agrada perquè no la pots sotmetre. Només es pot estimar el que no es pot sotmetre.”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

8/6/16


“A aquell parell, al paradís, els van oferir una elecció: o la felicitat sense llibertat, o la llibertat sense felicitat. No hi havia una tercera opció”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

7/6/16


“Que simple que és tot. Que grandiosament banal i simple fins al ridícul que és tot”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

6/6/16


“- Mala cosa! Sembla que se li ha format una ànima.
Una ànima? Aquesta paraula estranya, antiga, llargament oblidada. De vegades sí dèiem unànime, desànim, malànima, però no ànima
- És… gaire perillós?- vaig balbotejar.
- És incurable.”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

5/6/16


“Però per què el no vull viu dins meu al costat del sí que vull?”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

4/6/16


“- I la felicitat, què? Perquè els desitjos fan patir, oi? Llavors és clar que la felicitat es dóna quan no hi ha desitjos, cap ni un… Quin error, quin perjudici absurd que fins ara hàgim col·locat un signe positiu davant de la felicitat quan, és evident, davant de la felicitat absoluta n'hi ha un de negatiu, divinament negatiu”
Nosaltres. Ievgueni Zamiatin

3/6/16

Tornar és lluny- Francesc Garriga Barata


© Bocins Literaris
Títol: Tornar és lluny
Autor: Francesc Garriga Barata
Any publicació: 2013
Proa


Arran de la mort de Francesc Garriga el 2015, trobo Tornar és lluny. No havia llegit res d’ell i m’agrada. El descobreixo un cop mort: sensació que he fet tard una altra vegada. No hauria de ser difícil conèixer poetes vius i que m’agradessin. Em queda investigar la seva obra anterior i Swing una obra pòstuma que La Breu Edicions ha editat.

Nascut a Sabadell, fou un monjo franciscà caputxí que visqué a l’Amazònia. De retorn, va exercir la docència combinant-la amb la poesia. Quina injustícia per a ell que fos tardanament reconegut! Els premis a la seva carrera poètica, iniciada molts anys abans, li van arribar vorejant la seva fi (el prestigiós premi Carles Riba, el 2012).

Tornar és lluny parla sobre la vellesa. El poeta percep el final a prop, té la mort a tocar i en parla obertament. Malgrat el seu passat, en els poemes no se li filtren influències religioses. La vida se li escapa i ens ho explica sense transcendència. Ens trobem davant un llibre intel·ligent, ple d’un saber franc. És difícil fer-ho senzill i fàcil i que sigui veritat, i Garriga n’és capaç. La seva poesia traspua ironia i escepticisme. Utilitza versos sense títol, sense majúscules (ni darrere els punts), amb un llenguatge planer. Aquests versos minúsculs els entenc com un gest d’humilitat, com si no volgués donar-se importància i just el que aconsegueix és ben bé el contrari: la grandesa d’uns poemes breus que es van assaborint en relectures posteriors.

“la vida em deu una mentida”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata


2/6/16

“raurà el secret de viure a perseguir
les coses que s'escapen
enllà del que ja guardes
a toc de cor o seny?”

1/6/16


“excuses, sempre excuses
per a la feina d'estimar”
Tornar és lluny. Francesc Garriga Barata