 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Retrato del artista en 1956
Autor: Jaime Gil de Biedma
Any: 1956
Ediciones Península
Quan descobreixo un autor l'escriptura del
qual m’enamora, és ben possible que em passi i aquest cop m’ha passat, que no
en tingui prou i un cop acabat un llibre, immediatament necessiti llegir-ne més
coses, totes les coses que puc trobar, una darrera l’altra, sense aturador,
fins que em saturo i em cal una parada forçosa. En situació encara de voler
saber-ne més, arribo a Retrato del
artista en 1956 escrit per Jaime Gil de Biedma quan tenia 26 anys i no
publicat, a petició d’ell, fins després de la seva mort.
A principis del 1956, un any decisiu per a
Gil de Biedma i amb l’excusa que ha de marxar a Manila per treballar en el
negoci familiar d’una important tabaquera, decideix iniciar un diari personal,
a tall d’experiment, per tal d’entrenar-se com a prosista. El diari
l’estructura en tres seccions ben diferents:
La primera es titula Islas de Circe. Escrita durant l’estada
a Manila. És la part més personal i entretinguda. Gil de Biedma no està còmode
en el paper de fill d’important empresari ni amb els seus rancis col·legues
directius que se senten antics colonitzadors i tracten amb menyspreu la gent de
Manila, gent amb qui ell se sent més proper i fa per relacionar-s’hi ben aviat,
i de forma ben íntima. Gil de Biedma explica les seves vivències en un lloc on
pot viure la seva sexualitat sense complexes, detalla les trobades sexuals i
sentimentals amb els nadius en ambients sòrdids on es refugia a estones de la
seva condició burgesa (però amb la seguretat de poder-hi tornar quan li cal).
Mentre és a Filipines, escriu molt poc, li costa, està poc concentrat,
l’erotisme el subjuga.
Contrastant amb la primera part, ens
col·loca amb calçador l’Informe sobre la
administració general en Filipinas, un informe amanit amb estil literari
sense perdre la formalitat sobre la situació de la empresa tabaquera, les
discrepàncies i les ineptituds de la
direcció de Barcelona, la direcció de Manila i la direcció de províncies. Del
tot incorrecte com a informe d’un càrrec important de l’empresa. Vol ser neutre, però li surt un to
impostat deliciós i alhora aconsegueix unes conclusions molt sinceres. Ironia
en estat pur. Desconec si el devia fer extensiu als directius de l’empresa, i
si ho feu devia ser amb el gaudi de la immunitat de ser fill de qui era, o bé
si l’informe es va quedar a la taula del seu pare. Tot i així, és molt bo.
M’imagino la cara que devia fer el seu pare quan va llegir l’informe i em fa
riure.
La tercera part, De regreso en Ítaca escrit a Nava de la Asunción, poble on la seva
família sol passar les vacances i on ell va a descansar i a curar-se de
tuberculosis. En aquesta part ens explica primer la seva tornada de Manila a
Barcelona amb la dificultat de combinar la seva feina d’advocat a la tabaquera
amb la seva vida interior, i després el seu descans a Nava on ens mostra la
creació literària, el seu caràcter exigent i el seu neguit en els períodes de
sequera escriptora. Els pensaments de Gil de Biedma sobre l’escriptura es poden
compartir fàcilment amb la gent que estimem la literatura. Se’t fa amic de seguida.
Troba profit de la malaltia lleu per poder dedicar-se, i encara li falta temps,
només a allò que li agrada de debò: llegir, escriure, escoltar música, estar
amb els seus amics i escriure cartes. A diferència de la primera meitat d’any,
aquí a Nava té una vida tranquil·la sense l’impuls eròtic (ara atenuat per la
malaltia) que li impedia escriure, però amb topades contínues amb la seva
família que critica la vida que porta i això que no la coneixen (però potser la
sospiten) tota. Gil de Biedma és massa intel·ligent per deixar-se emmotllar
completament, però sí que s’aprofita de la bona situació familiar per treballar
còmodament en una feina que li permet dur aquest tipus de vida.
El diari està escrit de forma contínua, sense posar
dates, en un llenguatge proper i fluent. L’autor es retrata bé, tant en la part
pública com en la privada. L’escriptura sembla franca, però es pressent una
manca de veracitat en determinats fragments, compensada sobradament per la
valentia, que de cap manera se li pot tenir en compte. I és que és tan
complicat escriure en un full blanc i no mentir-se. Hi ha tanta mitja mentida
infiltrada en les nostres vides que és molt difícil no trampejar els pensaments
del pas del cap al paper. Per als qui ens deixem seduir o flirtegem amb la il·lusió
d’escriure, és un molt bon exercici d’autoconeixement i d’auto decepció. Si de
debò pensem que som sincers amb nosaltres, només cal agafar un full en blanc i
intentar plasmar-hi una veritat despullada
de qualsevol tema important.
Fa por deixar per escrit la veritat d’un mateix.
