31/10/18

“només cal que te'm posis a la boca,
que em desfacis sota la llengua,
només cal que te m'empassis,
que prenguis un glop d'aigua.

Sé com tractar una desgràcia,
com afrontar una mala nova,
com rebaixar la injustícia,
com aclarir la manca de Déu,
com adaptar al rostre un vel negre.
Què esperes:
confia en la caritat de la química”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

30/10/18

“Nenes petites
magres i sense fe
que les pigues els marxaran de les galtes,

que, sense cridar l'atenció de ningú,
es passegen per les parpelles del món,

semblants al papa o a la mama,
la qual cosa francament les espanta,

raptades
del davant del plat
del damunt d'un llibre
d'enfront del mirall,
arriben a Troia.

En enormes vestidors, en un no res
es transformen en belles Helenes”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

29/10/18

“Aquesta primavera, altre cop, els ocells han tornat abans d'hora.
Alegra't, intel·lecte: l’instint també s'equivoca”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

28/10/18

Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

© Bocins Literaris
Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Any: 2018
Proa

Al mateix riu d’Heràclit de Pep Coll és una biografia novel·lada sobre la vida del filòsof presocràtic conegut també com l’Obscur per les seves frases enigmàtiques i impenetrables. L’autor juga amb el títol del seu llibre ja que Heràclit defensava justament que tot es troba en estat de canvi continu i té una famosa cita en la qual expressa que un home no es pot banyar dos cops al mateix riu, doncs ni l’home ni el riu seran els mateixos pel canvi que han patit.

El llibre comença amb la introducció d’un estudiant de filosofia dels anys setenta, que resulta ser en Coll (part real) quan troba el somiat i esperat manuscrit que parla d’Heràclit, escrit pel seu esclau Eleudos (part fictícia). L’autor divideix la novel·la en tres parts diferenciades que es poden identificar amb les tres parts del llibre del filòsof joni Sobre la natura del qual no se’n conserven més d’un centenar de frases; una primera part dedicada al cosmos i a la natura, la segona a la política i la tercera a l’ànima.

A través del manuscrit de l’esclau, Coll vol aproximar-nos a la vida i pensament d’Heràclit. Començant per la seva mort indigna als 60 anys quan és trobat colgat de fems, retrocedeix fins als orígens de la saga reial dels Basílides, quan els  avantpassats d’un rei atenès es van establir a Efes, una terra àrida però igualment disputada. Al néixer Heràclit, primogènit del governant d’Efes, les ciutats jònies estan sota el control persa des de fa 17 anys. Nen i jove callat, maldestre i inadaptat per a l’entrenament militar, s’embarca acompanyat de l’esclau a viatjar per Egipte, Grècia, Milet, Sicília i Babilònia. El jove no opta al poder, cedint-li al seu germà després de la mort del seu pare, sinó a la saviesa. L’objectiu dels viatges és conèixer altres savis amb qui discutir sobre el cosmos i la natura. Entre ells, es fa esment a Hecateu de Milet, Xenòfanes, Pitàgores, Anaxàgores i Parmènides, que resultarà el seu antagònic a la posteritat.

Coll també aprofita la vida d’Heràclit per explicar-nos la revolta dels jonis contra el domini persa, l’intent d’establir una democràcia, l’ajuda interessada d’Atenes, les batalles de Marató, Salamina, Platea i Micale, i la proesa de Termòpiles, així com l’alliberament de les ciutats jònies. Heràclit acaba interessant-se pel govern de la ciutat i com a legislador, s’enemista amb els estaments poderosos perquè promou la igualtat en la societat. A les portes de l’Hades, Heràclit viatja cap al seu interior, abandona la saviesa oracular del déu Apol·lo i s’acosta al déu Dionís que resguarda el destí immortal de l’ànima.

Barrejat amb la vida d’Heràclit i la informació històrica veraç, Coll infiltra la narració inventada de l’esclau sobre les seves vivències, les del savi i de personatges secundaris amb el propòsit d’entretenir-nos mentre ens instrueix. El llibre situa bé el moment i lloc on van esdevenir-se els episodis que relata, en detriment de desenvolupar més el pensament filosòfic d’Heràclit, cosa d’altra banda complicada atesa la poca informació disponible d’aquest hermètic pensador.
“Tu no vas pel mal camí per esdevenir un home lliure. Ets massa jove, encara. Em dius que vols la llibertat ara mateix? Doncs te la regalo. Viu-la amb totes les conseqüències!”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

27/10/18

“no tenim un concepte clar de la justícia fins que no hem patit una injustícia”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

26/10/18

“Vaig preguntar-li quina és la guerra més valuosa de totes, i aleshores ell, posant-se la mà al pit, sentencià: <<Combat ací dins, aquesta. A uns quants, els fa homes lliures; a la majoria, esclaus>>”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

25/10/18

“Descartades totes tres opcions (rei, tirà i poble), Hermodor va reclamar-li quina era, al seu parer, la forma de govern més justa per a la ciutat. << Un govern format per un consell de savis>>, anuncià Heràclit. I va apuntalar l'afirmació argumentant que els savis, coneixedors del principi diví o llei universal que governa el cosmos i s'expressa a través del logos, són els únics capaços de dictar lleis justes amb què es pugui governar la ciutat. Els savis de debò no ambicionen poder,  ni riquesa, ni es deixen arrossegar per cap altra passió, de manera que tota la seva obra va adreçada al bé comú”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

24/10/18

“Els ciutadans que no han tingut mai cap responsabilitat en l'administració solen criticar el governant de torn, sigui quin sigui. Ho saps igual que jo. Probablement canviarien de postura si algun dia l'atzar els obligués a ocupar el seu lloc”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

23/10/18

“El coneixement de les lletres dona accés a la saviesa, que és una joia permanent. No te'n pots desfer mai, per molta que en venguis”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

22/10/18

“es posà a recórrer els camins d'accés al coneixement. El primer camí és el viatge: cap a fora per observar la natura diversa de terres i mars i cap a dins per resseguir els camins de l'interior d'un mateix. El segon camí és la conversa: la discussió pública a l'àgora i a l'Assemblea del Poble i el debat dels banquets amb els amics. I el tercer camí són els llibres: la lectura que els savis antics han deixat escrita i l'escriptura de la nova saviesa que el mateix filòsof hi aporta”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

21/10/18

“No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

20/10/18

“Saber moltes coses no vol pas dir tenir lucidesa. No us refieu dels erudits que amunteguen coneixements. Ni dels rapsodes que només són capaços de repetir els romanços que han sentit pel carrer. Ni dels poetes, perquè com més bé sonen els versos que reciten, més enganys amaguen”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

19/10/18

“l'ordre del món és un munt de brutícia escombrada a l'atzar”
Al mateix riu d'Heràclit - Pep Coll

18/10/18

Vincles ferotges - Vivian Gornick

© Bocins Literaris
Títol: Vincles ferotges
Títol original: Fierce attachments
Autora: Vivian Gornick
Traducció: Josefina Caball Guerrero
Any: 1987
L’Altra Editorial


Vincles ferotges de Vivian Gornick és un llibre de memòries que parteix de les passejades de l’autora amb la seva mare per Nova York i els diàlegs punyents que se’n desencadenen. Gornick les va escriure quan tenia 45 anys i la seva mare s’acostava als 80. La filla qüestiona i jutja constantment la seva mare, i aquesta respon a la defensiva atacant amb fúria si és necessari. La comunicació entre elles (com en la majoria de casos entre mares i filles) és difícil i esgotadora.

Durant els passejos, motivada per les converses amb la mare o per trobades casuals amb coneguts, Gornick recorda la seva infància al Bronx. Filla de jueus exiliats de Rússia, es cria en un barri d’ètnies diverses en un ambient on predominen les dones, que creen un lligam sòlid de veïnatge entre elles. Les dones són les seves mestres. De petita, observa la vida dels veïns i la troba més interessant que la de la seva família: un pare molt treballador que gairebé no veu i que perdrà als 14 anys, un germà sis anys més gran i una mare amb un concepte rígid de l’amor romàntic que renuncia a la seva vida independent al casar-se i que monopolitzarà el dolor de la pèrdua del marit. La Vivian és observadora, intel·ligent, racional i crítica amb tothom, però sobretot amb la seva mare que és amb qui més conviu.

A part de la mare, la noia pren com a referent, la Nettie, una veïna vídua, bonica i sensual que no està feta per ser mestressa de casa ni mare, amb un nen petit que eduquen entre tots. La mare i la Nettie competeixen per ser la influència de la Vivian, moral i sexual respectivament. El model a seguir de la noia s’anirà formant a partir de les experiències vivencials de les dones del seu voltant, bàsicament per no seguir-lo. No per això, un cop adulta, ella serà capaç de crear un sistema més feliç. És una dona independent que cerca inconscientment homes més febles que ella per poder controlar unes relacions que acaben no tenint gaire èxit. Ella, com les dones a qui desaprovava, també ha intentat viure la seva vida i tampoc se n’ha sortit prou bé.  

Amb l’arribada a la maduresa, el vincle indestructible amb la seva mare es transforma en una unió més d’igual a igual, però així mateix afilada i corrosiva. S’enganxen a tothora, són dures una amb l’altra, no callen res, es fan mal.  A Gornick i a la seva mare els encanta discutir. Expressen el que senten en primer lloc, sense pensar en l’altra, el sentimentalisme i l’empatia no hi tenen cabuda. Tanmateix, la relació es percep real i sincera. No renuncien a elles mateixes ni als seus pensaments a costa de res ni de ningú, ni tan sols de les persones estimades.
“a totes dues ens meravella que hàgim viscut prou temps per saber apreciar, durant uns quants minuts seguits, que siguem en aquest món juntes, en comptes de concentrar-nos en allò que cadascuna de nosaltres no obté de l'altra”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

17/10/18

“Deliciós! De sobte, sento dins meu una onada d'esperança, però, com de costum, no va gaire més enllà. En comptes de pujar recta, clara, l'onada es torça, es replega cap endins i al cap de no res mor ofegada; un cicle que, tristament, conec molt bé. Miro la mare de reüll. Potser ho imagino, però em fa la sensació que veig reflectit en la seva cara el mateix recorregut absurd d'una emoció que s'ha extraviat. Hi ha color a les seves galtes, però té una expressió de sobresalt als ulls i un rictus a la boca. ¿Què veu, em pregunto, quan em mira?”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

16/10/18

“- Exactament. D'això es tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana l'estimés més del que nosaltres t'estimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb l'amor. No era una vida millor, era una vida d'immigrants, una vida de classe treballadora, una vida d'un altre segle.
- Digues el que vulguis- respon ella enfadada -. Era una manera de viure més humana”
Vincles ferotges- Vivian Gornick


15/10/18

“Va ser l'any que va morir el pare, l'any que vaig començar a passar estones asseguda a la finestra de l'escala d'incendis a altes hores de la nit inventant-me històries. L'ambient de casa havia canviat i semblava el d'un dipòsit de cadàvers. El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava l'oxigen de l'aire. Sempre que entrava al pis, m'entrava al cap i a tot el cos una sensació narcotitzant. Cap de nosaltres- ni el meu germà ni jo, i encara menys la mare- trobava consol en l'altre.  Vivíem un exili junts, atrapats en un dolor comú. Per primera vegada vaig prendre consciència de la solitud de l'esperit”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

14/10/18

“era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. <<Dones, uix!>>, deia. <<Estenedors i tafaneries>>, deia. Sabia que hi havia un altre món- el món -, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament l'aigüera, el terra, els fogons. Però on? com? què?”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

13/10/18

“Si la mare no veia que les respostes d'una altra dona davant del marit o l'amant eren com les seves, allò no era amor. I l'amor, deia ella, ho era tot. L'amor determinava la vida d'una dona. El seu intel·lecte descartava, ometia i eliminava sistemàticament del seu discurs totes les proves que indiquessin el contrari- i de proves no en faltaven -; es negava a admetre-les. Una vegada, davant meu (jo devia tenir deu anys), una amiga li va dir que anava completament errada, que el seu concepte de l'amor era absurd i que era esclava de la idea del matrimoni. Quan vaig preguntar a la mare què volia dir la seva amiga, ella va respondre: <<Una dona poc refinada. No sap què és la vida>>”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

12/10/18

“- Avui dia la infelicitat és molt palpable.
Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

11/10/18

“- La Roseman va trucar a casa i em va dir: <<La nena se'm mor. ¿Me la vols comprar>>. I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.
- Mama- dic-, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un conte de la vora del foc i, així i tot, ho vas fer? ¿Vas acceptar de comprar-la?
- És clar que sí.
- Però, mama! Totes dues éreu comunistes!
- Mira, noia- diu-. Havíem de salvar-li la vida”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

10/10/18

“a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, s'avorria; a la cuina feinejava d'una manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. S'enfadava amb <<la buidor de la vida d'una dona>>, com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. S'agafava amb avidesa a l'únic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

9/10/18

“La manera que té la mare de <<trampejar>> una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: <<Tu m'odies. Sé que m'odies>>. Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva- un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes -: <<M'odia. No sé què té en contra meu, però m'odia>>. També és ben capaç d'aturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: <<Aquesta és la meva filla. M'odia>>. Aleshores, se'm dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: <<¿Què t'he fet perquè m'odiïs tant?>>, jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins”
Vincles ferotges - Vivian Gornick

8/10/18

Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

© Bocins Literaris
Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra
Autor: Joan Margarit
Any: 2018
Proa


L’últim llibre d’en Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra, no és un poemari. Tampoc és ben bé un llibre de memòries tal i com l’he classificat per endreçar-lo al blog, la finalitat del poeta no és explicar-nos la seva vida sinó cercar d’on surten els poemes que ha escrit. Vol indagar-ne els fonaments a través dels seus primers records fins a la  joventut, on atura el llibre. Assegura que és un exercici puntual sense continuació. Per a Margarit, la infància i la senectut són els dos moments d’importància vital en l’ésser humà, la part del mig és un desgavell que no cal parlar-ne. No farà una biografia fraccionada de la seva vida.

El poeta ens mostra els seus orígens: la dura fredor de la Cala (actual Ametlla de Mar) d’on provenia la seva mare arrossegant una carència afectiva i la misèria espartana de la Catalunya interior, on va créixer avergonyit de les arrels humils, el seu pare. Margarit neix en plena Guerra Civil a casa els avis paterns, a Sanaüja, i de ben petit s’ha d’acostumar a viure sense un nucli familiar estable. El pare, primer amagat, després incorporat a una companyia republicana, més tard fugit a França, empresonat i alliberat, pendent d’acabar uns estudis d’arquitectura que finalment el portaran a treballar a Figueres. La mare, l’única que sosté l’economia d’una família que inclou avis i tiets, treballa de mestra a Rubí i ha de fer equilibris logístics amb uns fills que gairebé no veu créixer.

Margarit no té temps d’arrelar enlloc. En pocs anys el canvien de casa i municipi tantes vegades que gairebé en perd el compte. La seva infància, i després adolescència, és una mescla entre el buit per l’enyor a la seva mare, el record afectuós de l’àvia paterna i la senzillesa que li transmet, la pèrdua de la innocència a l’esdevenir observador de la mort de la seva germana, el perill i la temeritat del seu tiet que és l’únic que li aporta una mica d’alegria, la decepció quan el seu pare no actua com ell espera, el sentiment de pertinença a una colla durant unes vacances d’estiu, el descobriment del desig i la sexualitat sota la repressió de l’estat i l’església, la llibertat de passejar i perdre’s pel Turó Park, la revelació de la literatura... Tot això va modelant el caràcter solitari del noi, va creant l’embrió del poeta. Una llavor que fructifica a Tenerife, on tota la família es trasllada uns anys a causa de la feina del pare. Per al jove Margarit i per a les seves germanes es converteix en la seva illa del tresor. La bellesa de l’illa i de la gent desperten en ell la poesia, que el farà dubtar del seu futur com a arquitecte fins que s’adona que la poesia és molt més que un ofici, que està lligada a la vida, i que s’hi pot arribar des de vessants diverses, cap d’elles excloent.

Aquest llibre complementa molt bé tota la seva obra poètica, i crec que és una lectura necessària per a aquells que fa temps que el seguim i l’hem llegit tant que ens fa l’efecte que el coneixem i ens coneix. Tot i que em porta uns quants anys d’avantatge, alguns records d’infantesa del llibre s’aproximen als meus (els berenars de pa amb xocolata, les tardes de diumenge al cinema amb l’àvia, les hores de llibertat sense vigilància adulta, jugar al carrer tot el dia, les tafaneries de la gent gran de poble, etc) i que llunyana (per diferent) trobo la infantesa dels meus fills, amb costums de nou segle. En canvi, les reflexions contundents que fa sobre l’amistat (que desafien Ciceró, Sèneca i Montaigne) aflorades fa uns anys després d’un recital de poemes, em sobten; i ara que les he entès, les hi discutiria.
“Les etapes de la vida no es poden separar amb un tall net, sinó que, durant un cert temps, una penetra en l'altra. Més del que nosaltres mateixos imaginem. Per això els tresors primigenis que sol deixar la infància continuen apareixent, i a vegades ho fan fins a la primera joventut. Però de seguida s'enterboliran i es perdran dins el món, tan vast, de la pròpia existència.
Retrobar-ne alguna resta serà la missió del poeta”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

7/10/18

“Mai l'efecte alliberador del coneixement estarà per a mi en els llocs on s'imparteix o es conserva. L'únic coneixement vàlid és el que hauré buscat i valorat en solitari, sense relació amb l'hostilitat natural que em desperta qualsevol autoritat. El terror em va fer gairebé autodidacte”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

6/10/18

“no deixar que l'amor sigui substituït mai per la desídia”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

5/10/18

“Se sol afirmar que falsegem el  passat en recordar-lo. Potser sí, però tinc la sensació que individualment això és poc important i que- si se'm força- aquestes petites deformacions són tan reveladores com ho seria la veritat objectiva
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

4/10/18

“en aquesta professió, que se suposa ella mateixa en relació directa amb l'Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l'aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d'algun fons exquisit que la major part de vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

3/10/18

“la poesia, que no sé si resulta de molta o poca ajuda per suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha res més i, si això és trist, molt més trista és la intempèrie sense els versos”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

2/10/18

“És la intimitat física que l'amor necessita: la mental, o no existeix o li està supeditada”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

1/10/18

“Mai més deixaré de ser crític amb la meva terra. Mai entendré que un ho sigui amb terres llunyanes abans que amb la pròpia”
Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit