Serotonina - Michel Houllebecq

© Bocins Literaris

Títol: Serotonina

Títol original: Sérotonine

Autor: Michel Houellebecq

Traducció: Oriol Sánchez Vaqué

Any: 2019

Editorial Anagrama

Encara no m’havia llegit cap llibre del provocador Michel Houellebecq. Feia temps que me’l mirava amb curiositat, però no estava segura de si podria separar l’obra de l’autor i sospitava enfadar-m’hi pels ressons masclistes i racistes que abunden en els seus llibres.

Serotonina és el testimoni d’un nihilista solitari de mitjana edat, treballador del ministeri d’agricultura francès, cansat d’una vida que només aguanta per la ingestió d’antidepressius d’última generació. La narració s’inicia en el moment en què es vol desempallegar de la seva parella, una jove japonesa pervertida que no s’estima i decideix desaparèixer. Fugir de tot li és relativament fàcil. No té família, no té amics i es troba en una bona situació econòmica. El narrador fa un repàs de les seves relacions amoroses destacades i que van fracassar per culpa seva. Prova de contactar amb les persones que van ser importants per a ell, però sembla que ho faci més per comprovar que tot és un desastre, per confirmar que ja no li queden vincles que el podrien lligar a la vida. No li posa voluntat de mirar-ho amb altres ulls que els del cinisme.

El narrador expressa pensaments totalment incorrectes en societat amb un llenguatge ofensiu i barroer. Malparla de l’amor i de les dones alhora que busca un ideal d’amor romàntic que no es creu. Hi ha un biaix entre el què és i el què vol ser. És despectiu, insulta, redueix les persones, les deshumanitza. És un personatge intel·ligent, extremadament sincer i exigent amb els altres, un idealista derrotat. Houellebecq aprofita el seu protagonista per fer una crítica a una societat occidental que veu malalta, morta per la desídia, atordida amb pastilles per evitar sentir, patir i, en definitiva, viure.

¿El comportament del narrador és causat pel seu caràcter egocèntric i egoista? Han estat uns somnis ambiciosos, clarament destinats al desengany, els que l’han conduït a aquest punt? Una vida massa fàcil amb massa de tot? És perquè demana massa? És massa tard per a ell? No té problemes, se’ls busca. Sobrat de tot, cansat de tot. Inconformista fins i tot de la felicitat. Houllebecq clarament burxa, incomoda, però no em genera la ràbia que m’esperava abans de la lectura, ni m’enfada. Alguns passatges exagerats del principi, així com les converses amb el seu psiquiatre, m’han fet riure. Conforma avança la lectura no puc evitar sentir compassió pel protagonista. Un home aïllat, que no vol estar sol i que no sap com sortir-se’n. Un home incapaç de trobar un mínim de plaer per continuar vivint.