©
Bocins Literaris
|
Títol: Més enllà del parlar concís
Autora: Montserrat Abelló
Any: 2014
M’aturo uns dies a Més enllà del parlar concís de
Montserrat Abelló per agafar una mica d’aire entre dues lectures ambientades a
l’Europa nazi, Joventut sense Déu i El món d’ahir. O potser també perquè no
me’n surto amb la poesia de J.V. Foix i he anat a buscar un indret segur i
entenedor on em senti benvinguda. La poesia d’Abelló és un refugi ampli i generós,
tal com devia ser ella. Ens ho mostra la dedicatòria (descobreixo que també se’n
diu endreça gràcies al prologuista Oriol
Izquierdo), una de les més boniques que he llegit: “a totes les persones que he
estimat i m’han estimat i a aquelles que estimo i m’estimen”.
Aquest poemari és el darrer
que va escriure. Un llibre breu on destil·la els seus pensaments en les paraules justes. Abelló afronta la fi de la vida amb valentia,
valorant els petits gests del dia a dia, sense grandiloqüències, amb dubtes eterns
i enyors constants, sota una mirada jove i curiosa malgrat passar dels noranta;
conservant la capacitat d’emocionar-se amb les coses senzilles i abastables per
a tothom: la lluna que ens vetlla, la brisa nocturna, la fragància de les flors,
els núvols que ens fan badar o el soroll de la pluja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada