 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Deu raons (possibles) de la
tristesa del pensament
Títol original: Ten
(possible) reasons for thesadness of thought
Autor: George Steiner
Traducció: Roser Berdagué Costa
Any: 2005
Arcàdia
Quina troballa, aquest assaig que m’agrada rellegir-me de tant en
tant.A Deu raons (possibles) de la
tristesa de pensament, Steinerdefensa que els humans hem estat creat
tristos(tristitia) i que el nostre pensament
és inseparable d’una melancolia profunda i indestructible. D’aquest pensament
central ell fa recerca de les possibles raons que expliquin aquest sentiment de
tristesa que acompanya les nostres vides i en troba deu:
Primera.Els humans evitem fer-nos preguntes transcendents ja que no
tenen resposta i en les qüestions decisives no arribem a respostes
satisfactòries ni concloents. Aquesta contradicció interna ens aporta dubte i sensació
de fracàs.
Segona. Els actes del nostre pensament es troben subjectes en
qualsevol moment a intromissions contínues. No podem ni sabem pensar
concentrats. El pensament és no lineal.
Tercera. El pensament és el bé més íntim de l’ésser i alhora els
nostres pensaments són repetits i corrents, no hi ha originalitat.
Quarta. No hi ha comprovació definitiva de la veritat o l’error del
pensament subjectiu. No podem diferenciar la sinceritat de la falsedat.
Cinquena. La majoria del nostre pensament va a parar a les “escombraries
de l’oblit”, també gran part dels pensaments notables, fet que genera frustració.
Sisena. Som incapaços de materialitzar el pensament. El que
imaginem sempre és millor que la realitat. No podem plasmar el pensament de
forma perfecte en el llenguatge, escriptura, música, art, etc. Només arriba una
part imperfecta que ens aporta insatisfacció.
Setena. Entre el nostre pensament i el món on vivim hi ha
interposicions (presumpcions psicològiques, corpòries, culturals o dogmàtiques)
que no ens permeten veure “les coses tal com són” dotant-les d’un vel de
melangia.
Vuitena. Som incapaços de saber del cert què pensa un altre ésser
humà, sempre hi ha una part d’opacitat, fins i tot en la persona estimada (En què penses quan fem l’amor?). Podem
assolir la fusió corporal, però mai la mental.
Novena. Els humans podem tenir pensaments banals i altres que valen
molt la pena. Només una part molt restringida de l’espècie sap pensar. Aquest fet pot provocar l’odi o burla de la resta. La
creativitat no és democràtica. La desproporció entre nosaltres,que percebem i
alhora neguem, la tolerem poc.
Desena. Pensem en el ser,
però abominem el buit del no ser. Creiem
o no en divinitats, la qüestió de Déu ens persegueix. El pensament no és
indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món
determinat, cosa que ens afligeix.
Un bon assaig de menys de 70 pàgines d’un dels pensadors actuals
més interessants.