La sega - Martí Domínguez

© Bocins Literaris

Títol: La sega

Autor: Martí Domínguez

Any: 2015

Editorial Proa

Martí Domínguez, un escriptor ben recomanable, a La sega s’allunya de les lectures que ens té acostumats on normalment se centra en la vida, o en un fragment de la vida, d’un personatge real i conegut (ha escrit sobre Lucreci, Voltaire, el comte Buffon, Goethe i Cézanne) barrejant fets històrics i figurats. En aquest llibre, el protagonista no és un personatge cèlebre, sinó un noiet fictici, però que bé podria haver estat real. Aquest canvi de registre en l’elecció del protagonista fou provocat per la descoberta d’un màuser i de dues baionetes de la guerra civil en un mas que l’autor va comprar. Les ganes de saber com hi van arribar, va fer que Domínguez s’interessés per la vida dels masovers del Maestrat en el difícil període de la postguerra que encara avui acusa molts dels silencis d’aquella terra.

Gràcies a la seva novel·la, que ha obtingut diversos premis, ens acosta a la realitat històrica endinsant-nos de ple en l’època i la vida rural, marcada per la repressió i la por provocada tant per la crueltat de la guàrdia civil com per la duresa dels guerrillers. La gents dels masos, es troben a finals dels anys 40 encara no recuperats dels estralls de la guerra, enmig d’un conflicte obert del qual no en volen formar part i en el qual s’hi veuen implicats amb conseqüències decisives. Escrit de forma neutral, l’autor no se situa en cap bàndol. Està alineat amb els innocents, els que pateixen, els que només volen fer la seva vida i que es veuen obligats a alimentar i acollir als botxins dels seus familiars o forçats a amagar els guerrillers vinguts de França que venen a restablir una causa que està perduda abans de començar, perquè ni tenen l’ajuda dels aliats que fan els ulls grossos al règim franquista, ni s’avenen entre ells. Al contrari, es traeixen.

La veu narrativa de la novel·la és la d’en Goriet, fill de masovers, un noi sensible, observador i amb ganes d’aprendre, a qui la guàrdia civil li ha matat el pare, que explica com ell i la seva família han d’espavilar-se per sobreviure en un ambient hostil. Coneixerem la Bela, la seva mare forta i resistent; la seva germana Teresa, apassionada i somniadora; el tio Miquelo, un amic incondicional de la família i el mestre Arcadi que li té una gran estima i que el guiarà en el coneixement de la natura. Domínguez a part d’escriptor és biòleg i trobem bona petja del seu interès i entusiasme per la natura als seus llibres. En aquest llibre ens fa partícips de les feines de la sembra, la sega i la batuda, les tres parts en les quals divideix la novel·la.

A través d’en Goriet serem testimonis d’una espiral de venjances i morts dels dos bàndols que no sembla tenir fi, on la vida de les persones no té cap valor. Una barbàrie que de tant en tant es desencadena. Odi, brutalitat, maltractaments, tortures. El matar per matar i el menyspreu per la fràgil vida humana. El noiet no entén les mentides i traïcions entre veïns i coneguts, no comprèn com algú pot ser pare de família i alhora un assassí. Això el torba i l’aclapara. Existeix una llavor sanguinària atenuada dins nostre, que davant una situació límit com la guerra, pugui ser alimentada i créixer?

La sega m’ha portat records de les històries que m’explicava l’àvia (més parcial que en Domínguez, segurament perquè ho va viure) sobre la guerra civil i els anys posteriors al poble, molt semblant al poble rural del Goriet. També m’ha fet pensar, perquè tracta de lluita entre civils, en una boníssima novel·la gràfica que regira l’estómac, sobre una altra guerra encara més recent, la dels Balcans: Gorazde de Joe Sacco.