La vida material - Marguerite Duras

© Bocins Literaris

Títol: La vida material

Títol original: La vie matérielle

Autora: Marguerite Duras

Traducció: David Ilig

Any: 1987

Club Editor

La vida material de Marguerite Duras és un llibre no escrit, de fet és un llibre parlat, perquè l’escriptora es troba en un estat en què l’alcoholisme li impedeix  literalment escriure. És l’any 1987, Duras passa de la setantena i conviu fa alguns anys amb l’amor difícil de comprendre d’en Yann, un admirador homosexual trenta anys més jove que ho deixa tot estar amb ella. Aquest llibre oral emana de les reflexions recollides per un amic seu, en Jérôme Beaujour, on parlen (de tot i de res) sobre temes variats, i van sorgint aquelles converses que es podrien considerar valuoses, no tant per la temàtica, sinó perquè existeix algú amb qui compartir-les. L’escriptora es despulla de forma honesta en aquestes memòries dialogades i posteriorment revisades i adaptades.

Els temes que tracten, encara que alguns comencin semblant banals, Duras fàcilment els capgira i els dona profunditat. Disposa d’aquesta capacitat perquè parla amb un llenguatge directe, cru i gens impostat. Parlen sobre les cases on viu, l’infern de l’alcoholisme, el perill del desig, el desxiframent del pensament en l’acte d’escriure, la imprudència comuna a tots els seus personatges femenins que es desgracien la vida, la indefensió dels llibres davant els escriptors que treballen sense un guió preestablert, la utopia de la creació de la llar familiar, el desordre de les cases, l’atracció que genera la gent que escriu, la poca empatia davant la misèria quotidiana, les activitats buides de sentit, la falsedat que acompanya el llenguatge periodístic o el futur de la immigració a París. Entre les converses va esmentant les seves novel·les que no conec, excepte L’amant, i potser si me les hagués llegit situaria millor allò que explica. També descarrega alguna teoria curiosa i més que discutible sobre l’evolució sexual de l’home i de la frigidesa de la dona que, encara que no comparteixi, donaria per parlar-ne una estona.

Duras és intel·ligent, la seva veu íntima es pot permetre ser sincera, no té res a perdre ni a amagar. S’exposa objectivament des de fora, amb la distància d’una observadora asèptica que se sap posseïdora d’un encant particular. Tot i tenir una vida complicada des de sempre, no es fa la víctima, no explota fer llàstima. El llibre és dur de llegir, sobretot quan parla de l’alcoholisme i els intents de desintoxicació associats a les visions nocturnes que confon amb la realitat. Llegir Duras, sens dubte, val la pena. Costa trobar pensadors interessants, ments obertes, sense por i alhora autèntiques. Ella n’és una.