Mirall trencat - Mercè Rodoreda

© Bocins Literaris

Títol: Mirall trencat

Autora: Mercè Rodoreda

Any: 1974

Edicions 62

Mirall trencat de la Mercè Rodoreda és una novel·la complexa i ambiciosa que tracta de la decadència i l’esfondrament a diferents nivells: el personal, el familiar i el de l’estament burgés. A diferència d’altres llibres de l’autora, com La Plaça del Diamant o Aloma on se centra en una narradora, aquí Rodoreda brega amb multitud de personatges, tots ells ben elaborats. Els dona una mirada i una veu protagonista en funció de cada capítol amb un estil que no he reconegut en ella, però que m’ha sorprès i agradat. El llibre s’estructura en tres parts ben diferenciades: la primera, on es presenten els personatges i es desenvolupa la trama; una meravellosa segona part, que complementa i enriqueix la primera amb records i sentiments dels personatges; i la tercera i última, amb elements fantàstics, en contrast amb les anteriors que són de tall realista.

La novel·la narra la vida de Teresa de Goday i de la seva família burgesa fins a tres generacions. La història se situa principalment a Barcelona a finals del segle XIX o principis del XX i finalitza després de la Guerra Civil. La multitud de personatges que intervenen en la novel·la són un reflex de la societat que Rodoreda vol descriure. D’aquesta manera, coneixem l’exuberant Teresa, que aconsegueix escalar de classe social amb un primer matrimoni amb el vell Nicolau, i després amb l’elegant i turmentat Salvador Valldaura, la seva filla Sofia freda i classista, el seu gendre Eladi faldiller i mediocre, i els seus nets, la Maria, en Ramon i el Jaume, subjugats per sentiments primaris que els marcaran l’existència. Acompanyant la família, la criada fidel Armanda, l’amant i notari de la Teresa, la institutriu, els amics de veritat i els de conveniència i tot un reguitzell de criades, entre molts altres. Les descripcions de la torre de Sant Gervasi on viuen són tan detallades que ens podem imaginar el vestíbul, la biblioteca, l’habitació de la senyora Teresa, etc. Però és sobretot en l’exterior on Rodoreda posa tota la seva força descriptiva i em veig arribar pel passeig de castanyers cap a la casa, prenent te a l’ombra de les glicines vora la pèrgola, observant el mític llorer a tocar de la casa, la caseta dels safarejos, la bassa d’aigua estancada, els tres cedres centenaris al final del terreny... Se’m fa record, com si hi hagués estat. Rodoreda escampa símbols (objectes, flors) que aniran apareixent a vegades de forma directa, a vegades de forma difosa, fent de la relectura gairebé una obligació si no es volen perdre els detalls que s’hi amaguen.

La novel·la m’ha atrapat, així que he encadenat una segona lectura tot just finalitzada la primera. Al acabar, m’he preguntat mig incrèdula com he deixat passar tants anys sense haver-la llegit abans. Però analitzant-ho en fred, penso que potser és un llibre que s’aprofita més en la maduresa doncs per entrar en la pell d’algun personatge, és millor que prèviament el lector hagi viscut un bon tros de vida.