Ante el dolor de los demás - Susan Sontag

© Bocins Literaris

Títol: Ante el dolor de los demás

Títol original: Regarding The Pain of Others

Autora: Susan Sontag

Traducció: Aurelio Major

Any: 2003

Alfaguara

Per casualitat i sense buscar, trobo a la biblioteca Ante el dolor de los demás de la Susan Sontag, una escriptora i filòsofa novaiorquesa que fa temps m’havien recomanat. El títol explícit de l’assaig i la portada, que és un dels gravats de Goya de la sèrie Los desastres de la guerra, fan que l’esculli sense d’informar-me’n més. L’assaig forma part d’una càtedra que Sontag va impartir a la Universitat d’Orxord el 2001. 

L’autora comença esmentant Virginia Woolf i l’opinió que tenia sobre la guerra i la difusió de les seves imatges. Woolf era pacifista i creia que les fotografies anònimes i genèriques podien ajudar a fer créixer el rebuig a la guerra. Sontag dubta que aquesta sigui evitable per la visió de fotografies bèl·liques. Les imatges només ens horroritzen, però no prou per impedir els conflictes.

Sontag explica el naixement i l’evolució del fotoperiodisme en les guerres. Considera la Guerra Civil Espanyola com la primera guerra coberta professionalment. En guerres anteriors, les fotografies tenien la missió de deixar constància, però eren imatges preparades o bé realitzades per fotògrafs militars. A partir de la creació el 1947 de la Magnum Photo Agency, prolifera el fotoperiodisme independent, imparcial i autònom per a cobrir els conflictes armats. Amb la Guerra del Vietman, les imatges es fan més reals perquè han de competir amb les gravacions, però provoquen el rebuig de l’opinió pública. Per aquest motiu, en guerres posteriors, la majoria d’accions militars es duen a terme fora de l’abast de les càmeres i s’eviten les imatges de les massacres.

Actualment, estem tan sobrecarregats d’imatges de patiment que la commoció s’ha convertit en estímul, previ a la notícia. Sontag explora l’efecte que ens produeixen les imatges que mostren el dolor d’altres persones tenint en compte que la compassió és un sentiment inestable. L’assaig vol despertar la consciència del lector. ¿De què serveix mirar fotografies d’atrocitats? ¿Ens instrueixen o ens confirmem el que ja sabem? No podem ser ingenus ni ignorants del mal que hi ha al món. L’autora invoca al valor ètic de les imatges i a la força que tenen per preservar la memòria col·lectiva davant els horrors. Critica les societats que no assumeixen el mal que han fet i que honoren abans les víctimes de la maldat dels altres, i no les originades per ells (posa l’exemple el seu país, el qual té un museu dedicat a l’Holocaust i no a l’esclavitud). Denuncia que s’eviti ensenyar la mort dels occidentals i en canvi els rostres de les morts llunyanes estiguin exposats a la nostra mirada. ¿És que no mereixen el mateix respecte, aquestes morts? ¿Pensem prou sovint que potser el seu patiment està vinculat al nostre benestar? ¿Què en fem de conèixer el patiment llunyà, si som incapaços d’assimilar fins i tot el proper?

Sontag fa sorgir preguntes difícils. D’aquelles que no aporten respostes, sinó reflexions.