El món d'ahir - Stefan Zweig

© Bocins Literaris

Títol: El món d’ahir

Títol original: Die Welt von Gestern

Autor: Stefan Zweig

Traducció: Joan Fontcuberta

Any: 1941

Quaderns Crema

El món d’ahir és el valuós testimoni en forma de memòries d’Stefan Zweig, un dels escriptors més destacats d’Europa, que comprèn des de finals del segle XIX fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. Un període on van passar massa coses a una sola generació, la qual va haver de coexistir amb el desenvolupament científic i tecnològic mai vist fins aleshores, però també amb el retorn a la barbàrie. El 1941, Zweig, apàtrida, exiliat i sense lligams amb el món on havia viscut, escriu les seves memòries (de forma literal perquè s’ha de refiar només del record, ja que no conserva cap document) per a la posteritat.

Fill d’una família de jueus acomodada i cosmopolita de Viena, Zweig ens descriu la seva joventut, a les acaballes del segle XIX, en consonància amb l’esperit d’il·lusió i optimisme propis d’una època segura i estable. Ell, com molts altres joves de la burgesia, té arrelat un fort sentiment de llibertat interior. Crític amb l’escola, que troba rígida i avorrida, s’agrupa amb companys entusiastes amb qui comparteix inquietuds i afany de cultura fins a esdevenir tan o més experts que els seus professors. Viena, ciutat interessada en les arts per sobre de qualsevol altra cosa, els ho posa fàcil.

Els primers referents són els poetes Hofmannsthal i Rilke, talents precoços amb una forta dèria de producció artística. El seu pas interessat per la universitat de filosofia és una excusa per disposar més temps per fer el que li agrada: escriure.  Zweig es força a sortir de la seva zona de confort i marxa a viure a Berlín on freqüenta ambients amorals i es bolca a traduir (li serveix d’entrenament) l’obra sencera del poeta flamenc Émile Verhaeren, a qui admira i de qui es fa amic. El pas de l’endreçada i poc elegant Berlín a la lliure i oberta París, on coneix Rodin, li encomana el plaer de viure i el rigor del treball. La seva etapa de formació està lligada a un sentiment de provisionalitat, Zweig se sent ciutadà del món i combina la seva feina en una editorial, amb les traduccions i el col·leccionisme. Durant els anys pròspers, previs a la catàstrofe de la guerra, es dedica a viatjar per Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica i fa amistat amb Romain Rolland, que encarna la consciència moral europea. Però la llavor expansionista dels països i el discurs de l’odi ha anat arrelant, i durant l’estiu del 1914 esclata la Primera Guerra Mundial, una guerra que ningú va imaginar tan llarga. Zweig debat la postura dels intel·lectuals, que enlloc de defensar la pau van afegir-se a l’exaltació de la guerra. La seva lluita, ara que comença a ser un escriptor conegut, és poder expressar les conviccions pacifistes d’arreu (també les del bàndol considerat enemic, on ell conserva les seves amistats i s’hi comunica temeràriament) en una època de censura. Ell, amb altres homes de pau aïllats, utilitzen el mètode de l’atac recíproc per poder esbombar les idees que comparteixen, fent com si les critiquessin, per tal que arribin a més gent.

Zweig descriu l’Àustria mutilada després de la guerra, enmig d’una època anàrquica i marcada per la misèria, la pèrdua de la fe en les autoritats, la incredulitat dels joves, la depreciació dels diners, la manca d’ètica i moral... senyals que auguren una reacció terrible, posposada per la treva de relativa tranquil·litat del 1924 al 1933. Durant aquest període, l’autor, que ja gaudeix d’un èxit notori a nivell mundial, aprofita per viatjar a Itàlia, on veu néixer el feixisme de Mussolini; i a Rússia, on promou les seves idees fraternals i fa amistat amb Gorki. Però sota la calma aparent, la població alemanya, a causa de les penúries econòmiques de la postguerra, s’agita contra els que intenten reorganitzar el país i no sobre els qui van causar la guerra. Hitler comença a guanyar adeptes mentre Europa s’ho mira impassible. La posició de Zweig esdevé perillosa i s’exilia a Londres on agraeix el consol que li proporciona l’amistat de Freud. El nacionalsocialisme s’estén ràpid, entretant França i Anglaterra lliuren vergonyosament Txecoslovàquia a Hitler. L’estiu del 1939 fracassa l’última esperança basada amb la peace for our time i arrenca la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. A diferència de la guerra d’expansió de fronteres del 1914, la del 1939 és una guerra ideològica. L’autor, com a humanista que ha defensat la idea de la convivència dels pobles europeus, se sent sol i fracassat. Un any després d’escriure les memòries, Zweig decideix posar fi a la seva vida, junt amb la seva segona esposa.

El llibre és un document històric substancial per si sol, encara que no es conegui l’obra de Zweig. Només n’he de fer dos comentaris crítics. L’autor a l’inici es compromet a exposar-nos una narració sincera i imparcial. La imparcialitat li trontolla una mica en parlar d’Àustria (però sembla sincer), i potser a causa d’una visió esbiaixada per l’amor que li tenia, fa més benèvol i inclusiu l’imperi austrohongarès del que devia ser en realitat. També m’ha sobtat la poca rellevància que dona en el text, tant a la seva primera esposa com a la segona, dues persones amb qui va compartir vida i professió.

Un llibre molt recomanable per no oblidar una història que tossudament vol repetir-se.