Pàgines

30/6/24

 “Y nadie, nadie puede reconocernos, a nosotros ancianos de veinte años. Hasta tal punto nos han destrozado los estruendos. ¿Alguien nos conoce? ¿Dónde están los que todavía nos conocen? ¿Dónde están? Los padres se esconden en lo hondo de sus caras y las madres, las madres asesinadas siete mil quinientas ochenta y cuatro veces, se ahogan en su impotencia ante el suplicio de nuestros corazones alienados”

Obras completas – Wolfgang Borchert

29/6/24

“Pero Dios nos ha hecho así.
Pero Dios tiene una disculpa, dijo el otro. No existe.
¿No existe?, preguntó el primero.
Ésa es su única disculpa, respondió el segundo.
Pero nosotros…, nosotros existimos, susurró el primero.
Sí, nosotros existimos”

Obras completas – Wolfgang Borchert

28/6/24

 “Hay demasiados muertos en el aire. No tienen sitio. Entonces se ponen a hablar por las noches y buscan un corazón. Por eso no hay quien duerma, porque los muertos, por la noche, no duermen. Son demasiados. Sobre todo por las noches. Por las noches hablan, cuando reina el silencio. Por las noches están ahí, cuando todo lo demás ya se ha marchado. Por las noches es cuando tienen voz. Por eso se duerme tan mal”

Obras completas – Wolfgang Borchert

27/6/24

“Nuestra caída se anuncia, irrevocable. Y construimos. Nuestra desaparición, nuestra disolución, nuestro no ser es cosa segura, anotada, imborrable…, nuestro ya-no-ser-aquí es inminente. Y somos. Todavía somos. Tenemos una valentía inconcebible”

Obras completas – Wolfgang Borchert

26/6/24

 “Quizá todo sería distinto si quien va delante se volviera a mirar a quien va detrás a fin de llegar a un entendimiento con él. Sin embargo, a cada hombre posterior le ocurre que sólo ve a su anterior y lo odia. En cambio, niega a su propio hombre posterior. Entonces se siente anterior. Así es en nuestro círculo, detrás de los muros grises. Pero así parece ser en otras partes, acaso en todas”

Obras completas – Wolfgang Borchert

25/6/24

 “Estamos llenos de encuentros, encuentros sin duración y sin despedida, como las estrellas. Se acercan, permanecen segundos luz unas junto a otras, se vuelven a alejar: sin rastro, sin vínculo, sin despedida”

Obras completas – Wolfgang Borchert

24/6/24

 “Éramos setenta y siete hombres en la pista y una jauría de doce uniformados provistos de revólver nos rodeaba lanzando ladridos. Algunos debían de llevar veinte años o más realizando aquel servicio vociferante, ya que sus bocas habían adquirido, al cabo de los años y con miles de pacientes, más bien aspecto de hocicos. Pero esa adaptación al reino animal no les había restado nada de su presunción. Cada uno de ellos podía haber sido utilizado, tal como era, a modo de estatua con la inscripción: L'État c'est moi

Obras completas – Wolfgang Borchert

23/6/24

 “La puerta se cerró detrás de mí. Ocurre con frecuencia que una puerta se cierre detrás de uno. Cabe asimismo imaginar que la cierren con llave. Las puertas de casas, por ejemplo, suelen cerrarse con llave y entonces uno se queda dentro o fuera. También las puertas de las casas tienen algo de definitivo, de clausurado, de expulsor”

Obras completas – Wolfgang Borchert

22/6/24

Traduir com transhumar - Mireille Gansel

© Bocins Literaris
Títol: Traduir com trashumar
Títol original: Traduire comme transhumer
Autora: Mireille Gansel
Any: 2012
Traducció: Dolors Udina
Lleonard Muntaner Editor

 “la poesia és això: una veu humana que et pot salvar”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

21/6/24

 “camins trashumants de la traducció, aquest pas lent i pacient, totes les fronteres abolides, d'un país a un altre, d'una cultura a una altra, d'una llengua a una altra. El desplaçament d'aquest gran ramat de paraules a través dels dialectes d'aquesta <<llengua-ombrel·la>> que és la poesia del món”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

20/6/24

 “Vaig entendre que la traducció era prendre riscos i posar-ho tot contínuament en qüestió, encara que sigui una paraula: un delicat sismògraf al cor del temps”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

19/6/24

 thu- carta
tho- poesia
i això sempre m'ha complagut, com si traduir un poema fos sempre una mica traduir una carta llunyana i infinitament propera”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

18/6/24

 “el poeta denuncia la petrificació que a poc a poc s'apodera dels cors i els esperits”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

17/6/24

 “La traducció com a eina d'aprenentatge. La traducció com a àmbit on exercir l'escolta i aprendre a ajustar els matisos més ínfims. La traducció com argila on modelar la meva veu interior”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

16/6/24

 “aquella manera d'escoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

15/6/24

 “cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

14/6/24

 “Les paraules de les llengües que ens envoltaven s'escolaven dins la nostra sense que ens n'adonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matissos, contrastada, satírica, plena d'humor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

13/6/24

 “en els camins de la nostra vida, a les hores de les tenebres, ens trobem amb éssers lluminosos que perforen l'opacitat”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

12/6/24

La porta - Magda Szabó

© Bocins Literaris
Títol: La porta
Títol original: Az ajtó
Autora: Magda Szabó
Any: 1987
Traducció: Imola Nikolett Szabó / Jordi Giné de Lasa
La Segona Perifèria

 “em va estimar de veritat, sense reserves però amb gravetat, com si hagués pres consciència que l'amor és un compromís, a més d'una passió perillosa i arriscada”

La porta – Magda Szabó

11/6/24

 “Però qui no se sent sol en aquest món, pregunto jo. S'hi sent fins i tot aquell que té algú amb qui compartir la vida, per més que no se n'hagi adonat encara”

La porta – Magda Szabó

10/6/24

 “A parer d'ella, qualsevol que no treballava amb les pròpies mans, sinó que pretenia que altres treballessin per a ell, queia en la categoria d'intel·lectual, tant en l'Àntic Règim com en el Nou, en què la rebregadissa de l'estructura social ja anunciava l'aparició d'una nova capa social de plutòcrates”

La porta – Magda Szabó

9/6/24

 “Deixi'm en pau, no m'agrada que m'alliçoni. Si li demano res i vostè m'ho consent, que sigui sense discursos; si no, tot plegat no té cap valor”

La porta – Magda Szabó

8/6/24

 “es va posar a rumiar què passaria si la nostra vida s'enregistrés i quedés gravada en una cinta per poder rebobinar-la, aturar-la en un punt determinat o, fins i tot, repetir-ne certs moments a voluntat”

La porta – Magda Szabó

7/6/24

 “Veia els nostres noms en els llibres, però després d'haver-ne tret la pols els desava a la prestatgeria com hauria tornat a col·locar un candeler o una capsa de llumins. Als seus ulls, tot això només delatava un vici imperdonable, com la golafreria o l'afició a la beguda”

La porta – Magda Szabó

6/6/24

 “Hauria volgut escriure, però la creativitat requereix un estat de gràcia i es necessiten moltes coses per assolir-lo - tranquil·litat, pau interior, algun estímul i l'impacte d'alguna emoció agredolça- i totes em mancaven”

La porta – Magda Szabó

5/6/24

 “Vostè es pensa que la vida durarà sempre i que val la pena que duri, que sempre hi haurà qui li faci la neteja, qui li cuini, que no li mancarà mai un plat ple de menjar, paper per fer-hi gargots ni un marit que se l'estimi i amb qui viuran feliços i menjaran anissos, com en les rondalles, i que no tindrà mai cap altre maldecap que les males crítiques que li puguin escriure als diaris, que és, sens dubte, una terrible infàmia, però qui li ha manat triar un ofici en què qualsevol brètol la pot cobrir de llot?”

La porta – Magda Szabó

4/6/24

 “l'afecte no sempre es pot expressar de manera calmada, ordenada i articulada, i jo no tinc cap dret a determinar la forma com surt del cor dels altres”

La porta – Magda Szabó

3/6/24

 “Fins que no tinguem clar el sentiment que ens provoca una persona, qualsevol definició serà imprecisa”

La porta – Magda Szabó

2/6/24

La presonera I - Marcel Proust

© Bocins Literaris
Títol: La presonera I
Títol original: La Prisonnière I
Autor: Marcel Proust
Any: 1923
Traducció: Josep Maria Pinto Gonzàlez
Viena Edicions

 “Trobem innocent desitjar, i atroç que l'altre desitgi”

La presonera I – Marcel Proust

1/6/24

 “mostrar sense orgull que tenim bons sentiments, en comptes d'amagar-ho tan fortament. I seria fàcil si sabéssim no odiar mai, estimar sempre. Perquè aleshores, seríem tan feliços pel fet de dir només les coses que poden fer feliços els altres, entendrir-los, fer que ens estimin!”

La presonera I – Marcel Proust