“podria passar-me tota la vida fent
llistes de coses i parlant-ne, i demostrant, amb fonts, gràfics, exemples i
estadístiques, el que la història ha demostrat que passa quan som indiferents i
quines conseqüències té el cultiu polític de la indiferència, i tot això,
qualsevol que vulgui negar-ho ho despatxarà en un instant amb el seu petit i
contundent
i?”
Estiu –
Ali
Smith
 |
©
Bocins Literaris
|
“mantenir l'esperança costa; és una resistència i un combat contra la desesperança. Un combat de resistència que, evidentment, es juga sense armes de foc, al bell mig de les nostres vides diàries. Que no sigui un combat violent no vol dir que no sigui intens i, de vegades, dur. Sentir que estàs a punt de perdre'l no és perdre'l. Sentir que estàs a punt de perdre'l, però no perdre'l, és de fet la resistència, és a dir, l'esperança”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“La veritat- la veracitat, l'intent de parlar en veritat- ha de ser amable. El zel amarg fa mal. Abans que els retrets rigorosos, la paraula suau reconeix el fet i alhora estén la mà i mira cap endavant. Qui només fa reprimendes, encara que aparentment estigui en la veritat, no ho madurat prou”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“cal despullar el dia per quedar-se només amb l'essencial- la musculatura discreta de la repetició- i atansar-nos intencionadament a la nit fosca, en dosis homeopàtiques, per madurar aquesta experiència i perquè així, les vegades que la nit fosca caigui sobre nosaltres, puguem resistir una mica millor el seu embat”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“en la seva significació més genuïna, manar és confiar alguna cosa que, amb la teva mà, poses a la mà de l'altre. Aquesta és la significació en l'horitzontalitat i la gravetat de la vida. Però les coses, desgraciadament, les hem dut cap al poder vertical, on la mà ja no dóna res, sinó que, amb diversos moviments rígids, pretén sotmetre. El que és genuí és posar-se- voluntàriament- a les mans d'algú. La degeneració és que algú, sense que nosaltres ho vulguem, ens tingui a les seves mans, exercint control i domini”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“El tu no aixafa: et regala horitzó. Si aixafa, ja no és tu, o no ho ha estat mai: és una degeneració tirànica. La grandesa del tu sempre té a veure amb l'espai que et deixa, amb el regal que et fa. És així com s'han caracteritzat les persones sàvies i espirituals de totes les èpoques: pel bé que et fan, per l'espai que t'obren, per la confiança que et donen”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“la venjança segueix la lògica d'una acció que ja ha estat iniciada- la venjança és una <<reacció>> que continua la lògica del mal rebut-, el perdó, en canvi, és un nou inici. La venjança és més <<natural>> que el perdó. Però el perdó és superior i més humà que la venjança”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“per referir-se als éssers humans l'expressió els que neixen és una determinació més ajustada que la clàssica els mortals. En el fet d'haver vingut a la vida hi ha quelcom més sorprenent i definidor encara que en el fet d'estar destinat a morir”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“Cantem per celebrar, i cantem, també, per no tenir por. Per celebrar les coses de la vida, i per no tenir tanta por de la mort. És per això que l'essència de la paraula és el cant, i que en tota paraula valuosa hi batega o bé la celebració, o bé l'empara. O bé el xiuxiueig de les paraules dolces que cuiden i emparen, o bé el cant”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
 |
©
Bocins Literaris
|
“canta sense parar, fins que el so troba el buit que té dins seu, i s'hi escampa i l'inunda ben inundat però evidentment no l'omple mai del tot perquè és un buit sense forma ni límits”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“tenir la sensació de dissoldre's, convertir-se només en una mà que agafa una ploma plena de tinta, mirar les paraules que es despleguen sobre el paper. I a mesura que li venen les paraules, una darrere l'altra, és capaç de sortir d'ell mateix i trobar una pau tan absorbent, tan apaivagadora, tan íntima, tan plaent, que no vol res”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“No pot suportar el seu esguard, no pot creuar-hi la mirada. No vol la seva compassió, ni les seves pregàries, ni les seves paraules murmurades. Odia la manera com la gent es disgrega per deixar-los passar i després, darrere seu, es reagrupa i esborra el seu pas, com si no fos res, com si no hagués existit. L'Agnes voldria rascar el terra, potser amb una aixada, per deixar senyalats els carrers que trepitja, perquè hi quedi una marca permanent, perquè se sàpiga sempre que el Hamnet va passar per aquí, va ser aquí”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“Tot en va. El que t'és donat se t'ho poden endur en qualsevol moment. La crueltat i la devastació t'esperen al tombar la cantonada, dins dels baguls, darrere les portes: et salten a sobre a la impensada, com un lladre o un bandit. La clau és no abaixar mai la guàrdia. No pensar mai que estàs fora de perill”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“la casa de Henley Street té una estructura ben definida: hi ha els pares, després els fills, després la filla, després els porcs del corral i les gallines del galliner, després l'aprenent i després, a baix de tot, les criades. L'Agnes creu que la posició que ocupa ella, com a nova jove de la casa, és ambigua, entre les gallines i l'aprenent”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“De sobte sap dues coses. No té ni idea de com les sap: senzillament les sap. L'Agnes no es qüestiona mai aquests moments de lucidesa, la manera com la informació li arriba al cap. Els accepta de la mateixa manera que una persona accepta un regal inesperat, amb un somriure amable i una sensació de sorpresa benigna”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“creix sentint-se equivocada, fora de lloc, massa fosca, massa alta, massa rebel, massa tossuda, massa silenciosa, massa estranya. Creix amb la consciència que tot just la toleren, que és una nosa, una inútil, que no mereix amor, que haurà de canviar substancialment, que si es vol casar s'haurà d'anul·lar a ella mateixa. També creix amb el record de què vol dir ser estimada de veritat, ser estimada pel que ets, no pel que hauries de ser”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
 |
©
Bocins Literaris
|
“prou bé fas a la humanitat llevant-te cada matí, estant tan present com pots, preservant el seny en aquest món”
El dia
de l’alliberament – George Saunders
“¿De debò anava així la cosa? Tot
funcionava al revés, perquè ningú volia ferir els sentiments de ningú, ningú
estava disposat a dir el que realment pensava, ningú mostrava prou compromís
per lluitar pel que tocava fer.
I tot plegat anava pel pedregar sense remei”
El dia
de l’alliberament – George Saunders
 |
©
Bocins Literaris
|
“When I am dead, my dearest,
sing no sad songs for me”
El
mercado de los duendes – Christina Rossetti