“Perquè els afronts menyspreats s'esborren, però, si t'aïres, semblen merescuts”

Tiberi Cèsar – Núria Cadenes

 “Vol una casa senzilla i una taula de fusta sense polir, pa i formatge i la calma rocosa de Rodes. I la conversa sense suspicàcies. Art i filosofia i aquell cel punyent de blau. Les aigües pintades amb maragdes i turqueses i safirs. Necessita reprendre l'alè després de tanta batalla. Reposar del ferro i alimentar-se l'ànima amb els mots ordenats en versos, estudiar les estrelles”

Tiberi Cèsar – Núria Cadenes

 “l'esperança és vana quan tan sols se sustenta en el desig”

Tiberi Cèsar – Núria Cadenes

 “coneix perfectament quins són els seus deures, i mira de trampejar-los tan bé com pot. Al capdavall, tampoc no li demanen grans coses: ser agradosa i conèixer els poetes, casar-se amb qui convingui, parir fills que garanteixin continuïtat i honors a la família.
A la República”

Tiberi Cèsar – Núria Cadenes

Els silencis de Derrís - Bartomeu Cruells

© Bocins Literaris

Títol: Els silencis de Derrís

Autor: Bartomeu Cruells

Any: 2000

Editorial Cruïlla

 “I quan tinguin un bon munt de morts, els assassins encara s'ompliran la boca de paraules com pau i justícia mentre acaben de matar i de robar els que hauran quedat.
Morirem els de sempre, els que volíem fer una vida en pau”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “La dependència del cacic, que disposa d'un ramat d'incondicionals a canvi de pocs diners i que, gràcies a aquests incondicionals, poden actuar amb tota impunitat. Les conegudes maneres dels líders feixistes”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “procurem poder dir abans d'anar a dormir allò de vixi, vixi, he viscut, i així ens podrem llevar l'endemà per guanyar de nou el dia”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “Era una guerra que només ha servit perquè el gran capital, que era el mateix a un bàndol i a l'altre, multipliqués els seus beneficis. Hi ha hagut milions de morts, però les fàbriques no han sofert gens, estan millor que mai: s'han renovat totes i produeixen a tot drap mentre que als obrers els demanen sacrificis per la pàtria”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “a l'hereu no el deixaven allunyar-se de casa per res. Havia de seguir el patrimoni familiar i quedava esclavitzat a la casa tant si volia com si no. Per als fadrins de per aquí dalt, ser l'hereu ha estat molt sovint més una desgràcia que una sort”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “Desconfio de les revolucions fetes a cops de fusell. Desconfio dels sindicats que emmagatzemen armes. Renego de les revolucions que només serveixen per cremar esglésies. Què en vam treure, de la revolta d'ara fa deu anys? Uns quants morts als carrers, els afusellaments de la gent que millor treballava per al poble i prou”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “Els fets passats els anem portant a l'esquena les noves generacions com si fossin propis”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

 “No sabia que aquestes coses anessin d'aquesta manera. Perquè el servei que volia el senyor el vaig entendre de seguida, que és del que s'ha de fer més de nit que de dia, i vostès ja m'entenen. Jo, això no m'ho esperava, però no paro de pensar que vostès sí que sabien on m'estaven enviant. També sé que només la misèria els ha empès a fer de mi una cosa per vendre. Només tinc curiositat per saber el preu”

Els silencis de Derrís – Bartomeu Cruells

Teogonia - Hesíode

© Bocins Literaris

Títol: Teogonia

Títol original: θεογονία

Autor: Hesíode

Any: VII a.C

Traducció: Francesc J. Cuartero Iborra

Adesiara Editorial

 “Allí, de la terra llòbrega i del Tàrtar boirós, del mar estèril i del cel estrellat, hi ha en rengle les deus i els termes de totes les coses- feixucs, rovellosos, que fins i tot els déus avorreixen, un gran abisme: hom no n'aconseguiria el fons en un any sencer, ni que abans arribés a traspassar-ne els portals, ans d'ací d'allà l'arrabassaria huracà rere huracà feixuc-. Esfereïdor, fins i tot per als déus immortals, és aquest prodigi”

Teogonia – Hesíode

 “la Nit i el Dia s'acosten l'un a l'altre i s'entresaluden quan traspassen el gran llindar de bronze: l'una està a punt de tornar a dins que ja l'altre surt per la porta, i el casal no els reclou mai tots dos alhora, ans sempre n'hi ha un que és fora de casa, rodant per la terra, mentre que l'altre, dins el palau estant, espera que arribi l'hora de posar-se en camí”

Teogonia – Hesíode

 “ressonà al voltant el mar immens, la terra va fer un gran retruny, gemegava l'ample cel, sacsejat, i s'estremí l'alt Olimp des dels seus fonaments amb l'embranzida dels immortals”

Teogonia – Hesíode

 “conteu com, en el principi, nasqueren els déus i la terra, els rius i el mar immens d'inflor violenta, les estrelles lluminoses i l'ample cel en l'altura; i els qui van nàixer d'aquells, els déus atorgadors de béns, com es van dividir la riquesa i com es van repartir els honors; i com, en el començ, habitaren l'Olimp de moltes fondalades. Conteu-me això des del principi, Muses”

Teogonia – Hesíode

 “Feliç aquell que les Muses estimen: de la seva boca raja una veu dolça. Car si un hom, amb l'ànima aclaparada per un neguit recent, es corseca afligit, llavors l'aede servent de les Muses celebrarà les proeses dels homes primigenis i els déus benaurats que habiten l'Olimp, i ell tantost oblida les tristors i no recorda la seva angoixa: de seguida l'han capgirat els presents de les deesses”

Teogonia – Hesíode

 “al cim més alt de l'Helicó formaren cors de bellesa encisera, gronxant-se vivament sobre els peus. Partint d'allí, embolcallades de boira espessa avançaven en la nit tot fent sentir una veu bellíssima”

Teogonia – Hesíode

 “Sabem dir moltes mentides que semblen dites veres; però sabem també, quan volem, proclamar veritats”

Teogonia – Hesíode

 “quan arribà el termini i les Hores feren el tomb, consumits els mesos, i es compliren molts dies, ella infantà nou donzelles de pensaments concordes, inquietes pel cant i amb l'ànima lliure d'angoixa dins el pit, prop del cim més alt de l'Olimp”

Teogonia – Hesíode

La ciutat cansada - Maria Cabrera Callís

© Bocins Literaris

Títol: La ciutat cansada

Autora: Maria Cabrera Callís

Any: 2017

Proa

 “Si les paraules no fossin mentida jo

no diria sinó paraules”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “em torno dia, em faig claror i em faig basarda”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “se'ns havia ficat la dèria dintre- brotava petita com una llavor de xíndria, però ben aviat es feia de la mida del puny d'un nadó-, i malvivíem amb angúnia, desendreçats de cor: havíem sembrat la desesperança”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “Vam gratar terra negrosa i se'ns va ficar la fosca de la nit sota les ungles”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “calla cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “De tant callar vàrem aprendre a parlar-nos per la follia del buit, i el significat se'ns va tornar mera llei d'escola: una cortesia de les mans, de tant en tant, per obliterar la ferotgia de la raça. Així se'n perdi la mena, de l'estimar-se dels xais!”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “no em diguis res mentre et careno l'ésser”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

 “Embullaré
els teus cabells ben bé amb els meus,
fent una trena fosca i clara:
serà l'amor”

La ciutat cansada – Maria Cabrera Callís

Corazón de Ulises - Javier Reverte

© Bocins Literaris

Títol: Corazón de Ulises

Autor: Javier Reverte

Any: 2006

Penguin Random House

 “En todo largo periplo hay un momento en que percibes que el viaje ha comenzado de veras, y no suele suceder al principio, sino cuando sientes que tu alma ha escapado definitivamente de la rutina, que ha huido de los hábitos de la vida cotidiana”

Corazón de Ulises – Javier Reverte

 “No me gustan las fronteras, son sitios irreales, no forman parte de la naturaleza honda de la vida. Afirman la aversión al otro, repelen a la razón, ciegan la libertad del hombre. Son lugares sin alma”

Corazón de Ulises – Javier Reverte

 “Amamos la literatura, la buena, porque siempre nos habla de los caminos tortuosos por donde viaja nuestro atribulado corazón”

Corazón de Ulises – Javier Reverte