“Sovint he meditat llargament si un ha
d'udolar quan li peguen i el trepitgen. ¿Llavors no val més refugiar-se en un
diabòlic orgull i oposar als botxins un silenci carregat de menyspreu? I m'he
dit que s'ha d'udolar. En aquest planyívol udol, que de vegades penetra qui sap
des d'on a través de les sordes parets, gairebé impenetrables, d'una cel·la,
s'hi contenen els darrers vestigis de la dignitat humana i de la fe en la vida.
En aquest udol l'home deixa la seva empremta a la terra i comunica als altres com
ha viscut i com mor. Amb l'udol defensa els seu dret a viure, enviar un
missatge als que són lliures, invoca ajuda i crida a la resistència. Si no
queda cap altre recurs, s'ha d'udolar. El silenci és un veritable crim contra
el gènere humà”
Contra tota esperança. Nadejda Mandelstam
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada