 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Contra tota esperança
Autor: Nadejda Mandelstam
Traducció: Jaume Creus
Any: 1970
Quaderns Crema
Nadedja significa esperança
en rus. És l’esperança que l’autora mai va perdre. Una esperança que es va
convertir en fita: preservar l’obra del seu marit, el poeta Óssip Mandelstam. Ell
fou un poeta representant del moviment acmeista, junt amb la seva amiga poeta-
ànima bessona intel·lectual, Anna Akhmàtova. Ambdós van ser perseguits pel
règim de Stalin, que els considerava contrarevolucionaris. L’acmeisme fou un
moviment poètic rus de principis de segle XX que s’oposava al simbolisme i que
valorava l’ordre, la claredat i el sentit pictòric.
Óssip va caure en desgràcia per un poema que va fersobre el
dictador que, tot i que només fou llegit a coneguts, va arribar a altres
esferes. Se’l va considerar enemic del poble. Fou detingut el 1934 i deportat a
Voronej, amb l’ordre d’aïllar-lo, però
conservar-lo. Nadedja (Nàdia) el va acompanyar a l’exili i, amb penes i
misèries, hi visqueren tres anys. Més endavant, un cop retornats a Moscou, el
van tornar a detenir el 1938, un 1 de maig, data en què 19 anys abans s’havien
conegut. No es van veure més, doncs ell va morir en un camp de treball de
trànsit, camí d’un gulag cap a la Sibèria.
Les memòries de la Nàdia estan escrites vint anys després de la
mort d’Óssip, un cop li va ser possible retornar a Moscou després d’haver estat
fugint i malvivint. Va aconseguir salvar els poemes del seu company gràcies a
fer-ne còpies que repartia entre coneguts i familiars que en van fer custòdia i
també mitjançant la repetició diària fins a memoritzar-los tots, evitant que
caiguessin en l’oblit. Segons Joseph Brodsky, que fa la introducció del llibre,
les memòries contenen traces de la veu del poeta, ja que la Nàdia, al anar reproduint
els poemes, va interioritzar-los i se li creà un estil similar al del seu
marit.
El testimoni de la Nàdia, transformat en llibre, està dedicat també
a la lluita per a la recuperació de la memòria d’una època marcada pel terror,
fruit de l’estat totalitari de Stalin. Uns fets terribles, que no vol oblidar ni
ignorar. Nàdia ens exigeix que mirem de dret la maldat humana per veure i saber
del què som capaços de fer als nostres semblants. I malgrat
tot el que va viure, ens ofereix una narració sincera, objectiva, sense odi. No
deixa de confiar en cap moment en el futur, que serà millor perquè ha de ser-ho. No perd la fe en la
humanitat.
Nàdia descriu de forma crua i amb detall el clima d’espant que es
vivia en els anys 20- 30 a la Rússia de Stalin, la por que generava l’Estat, la
malfiança de tothom contra tothom (inclosos amics), el pànic a ser detingut en
qualsevol moment, la intranquil·litat d’uns pares que havien de controlar les
paraules desconfiant d’uns possibles fills delators, les màscares somrients que
la gent es posava al sortir al carrer per tal de despistar als denunciants (que
ho feien a qualsevol preu o fins i tot de forma gratuïta, tan sols per no
formar part de la llista dels desapareguts). Un terror que va estar integrat en
la vida diària de la gent durant molts anys.
Desgrana el sistema soviètic de repressió: els interrogatoris, els
bandejaments, les deportacions i exilis, els treballs forçats, la brutalitat
policial, les detencions arbitràries en massa del conegut article 58 que condemnava
activitats contrarevolucionàries... Durant el període 1937-38 anomenat del
“Gran terror o purga”, encapçalat per Iejov, va haver-hi gairebé 2 milions de
víctimes. Narra la vida dels deportats, impedits de viure a les 12 grans
ciutats (no hi podien residir ni dormir, a risc de ser detinguts) o els centverstistes, que havien d’estar allunyats
a 100 verstes (una versta és poc més d’un quilòmetre) de Moscou. Explica com aquests
se situaven en pobles propers a les vies de tren per poder fugir en qualsevol
moment o poder estar ben comunicats amb la capital per poder anar a demanar
diners als pocs amics amb el neguit i risc de comprometre’ls. Relata la misèria
de la vida aïllada, sense feina i sense futur i la convivència amb “espietes”
que els controlaven fins i tot a l’exili. No refiar-se mai de ningú i
acceptar-ho com a normal. Crítica amb contundència als intel·lectuals afins al
règim o a aquells que s’hi adherien per aconseguir places o feines. Els
productors de l’horror avui, eren les víctimes de demà del propi sistema que
els fagocitava a un ritme delirant.
Nàdia també ens instrueix sobre el procés de creació poètica d’Óssip,
ens acosta a la melodia interna murmurada durant dies o mesos fins que
cristal·litzava en poemes que ell li dictava a ella. Óssip, de caràcter generós
i malaltís, fou un poeta descuidat amb les versions i esborranys del què escrivia,
no guardava gaire res. Sense la Nàdia, l’obra d’Óssip no existiria.
Finalment, després de la profunda reflexió sobre els actes dels
humans que ha viscut, es pregunta i ens pregunta: com va poder la revolució
russa acabar així?
Ens calen llibres com aquest. Durs i reals.