16/5/17

Antologia poètica - Carles Riba (BL-44)


Títol: Antologia poètica
Autor: Carles Riba
Any: 1957
Edicions 62


Després que el mes passat ens arrisquéssim a la lectura del No hi érem del Casasses, aquest mes el grup de poesia clama de forma unànime per algun mestre clàssic. Ens decidim per Carles Riba, el pare dels premis de poesia, que vam tocar tangencialment fa dos anys, quan vam descobrir les tankes, sense entrar de ple en la seva obra poètica no massa extensa. De l’escriptura de Riba en tinc un bon record gràcies a la magnífica traducció que vaig llegir de l’Odissea. Riba m’és també envejable per la quantitat de llengües que dominava i traduïa (llatí, grec, hebreu, anglès, francès, italià i alemany!). Home culte, viatger, rigorós i complex. Humanista i crític, va ser professor de l’escola de bibliotecàries i, potser pel seu caràcter tímid i melangiós, va esdevenir poeta.
 
En aquesta Antologia poètica, trobem una selecció de poemes del Primer i Segon llibre d’Estances, entre d’altres. Riba és un poeta que bàsicament escriu sobre l’amor i sobre la poesia i té la sort de poder-ho compartir amb la seva esposa poeta, Clementina Arderiu. Però ell, a diferència d’altres poetes del seu temps, posa en dubte que la inspiració només pugui sorgir del cor i el sentiment. Ell hi uneix la ment, el raonament. És un poeta eminentment reflexiu. Utilitza un llenguatge precís, molt elaborat i ric en matisos. La forma és important per a ell. Pot escriure de qualsevol tema banal, però sempre s’acompanya d'un pensament meditat. La seva poesia no és difícil d’entendre, però el seu estil, més aviat clàssic, té ressons antics i se’m situa distant. La seva veu, tan bonica, no se’m fa propera.
 
A Del joc i del foc acosta la poesia catalana a l’estructura de la tanka, d’origen japonès, de només 5 versos de 5-7-5-7-7 síl·labes. Riba experimenta per conjugar intensitat i formalitat. Mentre que les tankes japoneses creen imatges líriques, Riba se sotmet a la rigidesa sil·làbica per expressar pensaments senzills amb una base profunda a l’estil dels epigrames.
 
Trobem també un recull de Les elegies de Bierville escrites a França mentre es troba exiliat arran de la Guerra Civil. Tria la forma de l’elegia per l’admiració que té per Goethe i Rilke i que usen aquesta composició. A l’exili se sent desemparat i sol. S’afronta a si mateix i assimila la seva ànima a una antiga pàtria. Per comunicar-se utilitza un model de versos clàssics que per a ell és una manera expressa de donar prestigi i dignitat a la seva llengua perseguida. Les seves elegies tenen tres vèrtexs: ell, la pàtria real on no pot tornar i Grècia la pàtria comuna, mare de les civilitzacions, on ell s’hi aferra perquè té mancança de la seva. Riba també retroba l’amor a Déu a través del cristianisme. Tot i així, la seva obra no traspua religiositat, és un home terrenal.
 
Per acabar, en El salvatge cor ens ofereix sonets d’un Riba madur que ens parla altre cop de l’amor. Riba estudia l’amor com si fos un procediment: l’origen de l’amor, el pas del temps, la gelosia, la mort; i en totes les seves manifestacions: la tebior de l’amor platònic, la turbulència de l’enamorament passional, l’erotisme, el sentiment genuïnament carnal, l’afectiu, valorant l’equilibri de poders dels amants en la relació amorosa. No en té prou en sentir l’amor, vol esbrinar-ne la naturalesa.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada