 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: No hi érem
Autor: Enric Casasses
Any: 1983
Editorial Empúries
Acabada la lectura de No hi érem de l’Enric Casasses estic encuriosida per conèixer les
opinions del grup de poesia. A l’expectativa, tots hi arribem de la mateixa
manera, no volem ser els primers a opinar. Alguns anomenen Casasses, l’Albert
Pla de la poesia i trobo que aquesta similitud és molt apropiada.
Casasses és un personatge inclassificable i molt productiu. Poeta, rapsode
(potent), actor, traductor, dramaturg, cantant, etc. En aquest poemari, amb el
qual es va fer conegut, trobem una sèrie
negra de sonets moderns.
Potser la tria del llibre no ha estat del
tot encertada per introduir-nos a la seva obra ja que segons diu el mateix
Casasses en la contraportada, el va escriure en els pitjors anys de la seva
vida. Alguns dels sonets comencen molt bé i conforme avancen se m’escapen,
ratllant la incomprensió. No sé si està fet expressament o a mi em falta alguna
cosa per arribar-hi. De fet, llegint Casasses he tingut la sensació
lleugerament molesta quan em sé davant d’algú que o bé escriu molt bé o (i) que
és molt intel·ligent i no estic a l’alçada d’entendre. O també podria ser, i no
ho descarto atès que Casasses passava per una època fosca, que probablement
només ell s’entengui i maliciosament equilibro de cop el desnivell
intel·lectual entre el poeta i jo.
No se’m fa assequible ni a la primera ni a la segona
llegida, i en alguns sonets ni que me’ls llegeixi algunes vegades, i
malgrat tot... Els seus poemes tenen una sonoritat envejable. És un poeta
transgressor, modern, fresc, juganer, innovador. Arrisca en la forma i en el
fons. Té molta força (i ho sap) i sé que llegiré més coses d’ell.