Las penas del joven Werther - Johann Wolgang Goethe

© Bocins Literaris

Títol: Las penas del joven Werther

Títol original: Die Leiden des jungen Werther

Autor: Johann Wolfgang Goethe

Traducció: Isabel Hernández

Any: 1774

Alba Editorial

Fa bastants anys, però encara recordo com vaig sortir de trasbalsada després d’una classe de literatura castellana quan el professor, per explicar-nos el poder de la literatura no sempre benèvol, va esmentar casos de lectors que s’havien suïcidat arran de la lectura de determinats llibres, i ens va posar d’exemple Las penas del joven Werther d’en Goethe i La campana de cristal  de la Sylvia Plath. Potser per la classe impactant i la mala sensació que em va envair després, he trigat tant a llegir-me Las penas del joven Werther. Em feia una mica de respecte i de por. Amb l’excusa de l’òpera Werther de Massenet, finalment encaro Goethe. El de la Plath, encara no goso.

Las penas del joven Werther, el llibre mig autobiogràfic de Goethe, és l’ideal romàntic portat a l’extrem. Goethe, admirador de Shakespeare, va ser un dels creadors del moviment preromàntic alemany Sturm und Drang (tempesta i arravatament) en contraposició a la il·lustració alemanya del seu temps. Fou un dels culpables del romanticisme, el nou corrent que prenia el sentiment com a font d’inspiració en lloc de la raó.

En el llibre, l’ideal romàntic tenyeix el caràcter del protagonista i totes les seves accions: fixació en un ideal de bellesa sense voler conèixer i fins i tot negar la veritat, exaltació dels sentiments, melangia, cos com a presó de la qual es pot escapar (amb la idea implícita del suïcidi), art desvetllat per un ambient bucòlic, hipersensibilització davant els fenòmens naturals, emoció extrema, pensaments elevats i poc terrenals, creure que la persona estimada és irreemplaçable i tenir l’afany de voler posseir-la a tots els nivells.

Werther, un jove idealista, s’enamora de Lotte, una noia de la qual és amic. Davant la impossibilitat d’aconseguir a Lotte com a companya ja que ella no vol dissoldre el compromís previ amb el seu promès tot i que també està enamorada de Werther, es tortura per la impossibilitat del seu amor i no és capaç d’afrontar la seva vida sense ella ni tampoc deixa que Lotte pugui ser feliç amb la vida que ha triat. El Werther romàntic, pensa més en el jo que en el tu, fa prevaldre el seu desig de possessió i d’adquisició. La idealització i el desig d’exclusivitat no li permeten a l’estima fer pòsit. Prefereix morir, a viure sense tenir a Lotte. S’encega pel perillós equívoc del tot o res, no veu que si el tot (l’ideal) és inassolible, clarament el res no pot ser la solució. Malgrat que el rebuig amorós li minori les ganes de viure o el porti a la pèrdua de contacte eventual amb el món, d’aquí a la consecució de la mort hi ha un bon tros, una barrera que no hauria de creuar. El pobre Werther pateix i fa patir. Però, i la pobre Lotte? Goethe, com a gran pensador que era, podia haver excavat una mica més. I nosaltres també. ¿Es pot jutjar el motiu pel qual una persona decideix acabar amb la seva vida? És més lícit un suïcidi per malaltia que per amor? La manera d’estimar de Werther es podria considerar amor o un tipus d’insània?

Goethe, que als vuitanta anys es continuava enamorant de jovenetes de setze, segurament si hagués sabut que el destí del seu protagonista seria l’exemple a seguir de multitud de joves desenganyats de l’amor, hagués ideat un altre final, gens tràgic i molt més portable, per donar l’oportunitat a aquells joves dissortats a buscar la companyia no ideal de noies succedànies i no a imitar el seu malaurat Werther.