 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Las penas del joven Werther
Títol original: Die Leiden
des jungen Werther
Autor: Johann Wolfgang Goethe
Traducció: Isabel Hernández
Any: 1774
Alba Editorial
Fa bastants anys, però encara
recordo com vaig sortir de trasbalsada després d’una classe de literatura
castellana quan el professor, per explicar-nos el poder de la literatura no
sempre benèvol, va esmentar casos de lectors que s’havien suïcidat arran de la
lectura de determinats llibres, i ens va posar d’exemple Las penas del joven Werther d’en Goethe i La campana de cristal de la
Sylvia Plath. Potser per la classe impactant i la mala sensació que em va envair
després, he trigat tant a llegir-me Las
penas del joven Werther. Em feia una mica de respecte i de por. Amb
l’excusa de l’òpera Werther de
Massenet, finalment encaro Goethe. El de la Plath, encara no goso.
Las
penas del joven Werther, el
llibre mig autobiogràfic de Goethe, és l’ideal romàntic portat a l’extrem.
Goethe, admirador de Shakespeare, va ser un dels creadors del moviment
preromàntic alemany Sturm und Drang (tempesta
i arravatament) en contraposició a la il·lustració alemanya del seu temps. Fou
un dels culpables del romanticisme, el nou corrent que prenia el sentiment com
a font d’inspiració en lloc de la raó.
En el llibre, l’ideal romàntic
tenyeix el caràcter del protagonista i totes les seves accions: fixació en un
ideal de bellesa sense voler conèixer i fins i tot negar la veritat, exaltació
dels sentiments, melangia, cos com a presó de la qual es pot escapar (amb la
idea implícita del suïcidi), art desvetllat per un ambient bucòlic,
hipersensibilització davant els fenòmens naturals, emoció extrema, pensaments elevats
i poc terrenals, creure que la persona estimada és irreemplaçable i tenir
l’afany de voler posseir-la a tots
els nivells.
Werther, un jove idealista,
s’enamora de Lotte, una noia de la qual és amic. Davant la impossibilitat
d’aconseguir a Lotte com a companya ja que ella no vol dissoldre el compromís
previ amb el seu promès tot i que també està enamorada de Werther, es tortura
per la impossibilitat del seu amor i no és capaç d’afrontar la seva vida sense
ella ni tampoc deixa que Lotte pugui ser feliç amb la vida que ha triat. El
Werther romàntic, pensa més en el jo
que en el tu, fa prevaldre el seu
desig de possessió i d’adquisició. La idealització i el desig d’exclusivitat no
li permeten a l’estima fer pòsit. Prefereix morir, a viure sense tenir a Lotte.
S’encega pel perillós equívoc del tot o res, no veu que si el tot (l’ideal) és
inassolible, clarament el res no pot ser la solució. Malgrat que el rebuig
amorós li minori les ganes de viure o el porti a la pèrdua de contacte eventual
amb el món, d’aquí a la consecució de la mort hi ha un bon tros, una barrera
que no hauria de creuar. El pobre Werther pateix i fa patir. Però, i la pobre
Lotte? Goethe, com a gran pensador que era, podia haver excavat una mica més. I
nosaltres també. ¿Es pot jutjar el motiu pel qual una
persona decideix acabar amb la seva vida? És més lícit un suïcidi per malaltia que per amor? La manera d’estimar de
Werther es podria considerar amor o un tipus d’insània?
Goethe, que als vuitanta anys
es continuava enamorant de jovenetes de setze, segurament si hagués sabut que
el destí del seu protagonista seria l’exemple a seguir de multitud de joves
desenganyats de l’amor, hagués ideat un altre final, gens tràgic i molt més
portable, per donar l’oportunitat a aquells joves dissortats a buscar la companyia
no ideal de noies succedànies i no a imitar el seu malaurat Werther.