 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Clarissa
Títol original: Clarissa
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Joan Fontcuberta
Gel
Any: 1942
Quaderns Crema
Després de l’inacabat El procés de Kafka, escullo la inacabada
Clarissa de l’Stefan Zweig, escriptor
que m’encanta i que m’he de dosificar perquè les seves novel·les produeixen un
efecte torbador en mi. Les editorials Quaderns Crema, en català, i Acantilado,
en castellà, estan fent una recopilació exhaustiva de tota la seva obra de
sobrada solvència. Tota recomanable: novel·les, assajos i biografies.
A Clarissa, Zweig ens descriu la vida d’una noia austríaca òrfena de
mare que es cria en un internat de monges. La relació amb el seu pare, que és
militar, és distant (però amb necessitat no satisfeta de proximitat) perquè ell
ha estat incapaç de mostrar els sentiments als seus fills. A canvi, li fa
escriure a Clarissa un registre diari de les seves vivències minses com a
substitut de la comunicació. Per a Clarissa aquests dies de cada dia són
oblidables, no li han generat cap record vívid que valgui la pena. Clarissa no
ha tingut una infància ni una joventut feliç, tampoc infeliç. Només ha circulat
per la vida.
Quan el seu pare injustament
tractat per l’exèrcit es veu obligat a dimitir, com que ha fet de la seva
carrera militar la seva vida, prefereix fugir que no sentir-se degradat davant
el cercle de coneguts i dels seus fills. Clarissa ha d’encaminar el nou rumb de
la seva vida, cosa que no li és difícil ja que ha heretat la fermesa paterna. S’intrueix
anant a conferències, on coneix al Dr. Silberstein, un psiquiatre que postula
tesis alternatives al psicoanalista de referència Freud i que la contracta com
a secretària i ajudant i que acaba convertint-se en la memòria del doctor. Amb en Silberstein fan un bon equip. Ella és
sistemàtica, treballadora i discreta. Li agrada la feina. També és una noia
solitària, assenyada, madura. Excessivament racional, no deixa que els
sentiments li penetrin. Sense ser freda, manté sempre una distància amb la gent
i amb les coses. Té 20 anys i no s’ha enamorat mai. Fins que en Silberstein no
li fa veure, no l’amoïna, tot i que ella intuïa aquesta prudència en el seu
caràcter; ara que ho sap, li molesta, com una nosa apareguda.
El doctor la inscriu a un
congrés a Suïssa on ell no pot anar. Allí, Clarissa coneix Léonard, un
professor de províncies francès d’uns 45 anys. Léonard és amable, cordial,
càlid. Clarissa enveja i li agrada la manera com ell tracta la gent, el seu bon
humor, la seva desimboltura. Léonard es relaciona fàcilment amb tothom, al contrari
d’ella que li costa. Clarissa es troba molt bé amb Léonard. A través d’ell s’apropa
a les idees socialistes, ell creu en les petites coses i en les persones humils
que poden canviar el món. A l’acabar el congrés, allarguen unes vacances i es
fan amants. El seu és un amor amigable, estan bé junts i senten gratitud (més
que no passió) per haver-se trobat. Gaudeixen del seu amor tranquil sense
plans, vivint al dia, sentint-se anònims. Tenen una relació lliure (tot i que
ell està casat) i sense lligams. Amb Léonard, Clarissa se sent viva per primera
vegada.
Però és l’estiu de 1914 i el
seu amor breu es veu interromput pel començament de la guerra, que els separa.
Rere un comiat silenciós, cadascú torna a casa seva: aviat els seus països
seran enemics. Ella es presenta per ajudar en un hospital de campanya, ajudant
a cada soldat ferit es figura que està salvant en Léonard. Mentrestant, el fill
d’ell li creix al ventre. Clarissa es troba sola i té por. No vol deshonorar el
seu pare i acut al doctor que la reconforta i li dona seguretat. Ella és forta,
decidida i cerebral, capaç de planificar el seu futur ràpidament. En tot moment
toca de peus a terra i la decisió que ha de prendre condiciona el desenllaç de
la novel·la.
Clarissa
ens mostra la duresa de l’època i el patiment
causat per la Gran Guerra, una guerra monstruosa per a la humanitat que ningú
pensava que durés el que va durar ni les conseqüències terribles que va tenir,
les decisions que la gent, com la protagonista, va haver de prendre per
sobreviure, el sacrifici pels pares, pels fills o per la pròpia pàtria. Clarissa ens narra la decepció, el
desànim, la cerca d’un motiu per continuar vivint, l’espera sense fe i la mort
en vida. Sentiments que el propi Zweig devia patir mentre escrivia el llibre,
doncs Clarissa és el llibre que
l’autor estava escrivint (entre d’altres) quan es va suïcidar el 1942, tement
que el nazisme envaís el món. La solitud de Clarissa probablement era la solitud
de Zweig. El llibre ens aboca a un final lacònic on l’autor condensa els últims
anys explicats de Clarissa.
Perquè sé que es tracta d’un
llibre inacabat he tingut la percepció (probablement errònia) que en alguns
passatges de Clarissa, Zweig no va
poder acabar de polir el personatge de Léonard, que havent-lo descrit primer
com a una persona propera i de tracte fàcil amb els altres, apareix també com a
algú que li costa obrir-se a la gent. També es fa estrany el relat de la seva
relació amb Clarissa, que l’autor explica de passada i en canvi representa que
ha tingut un pes fonamental en la vida de la noia. Em fa dubtar si el final del
llibre és per voluntat o per mort de l’autor. Tot i així, aquestes impressions
meves esdevenen nimietats perquè l’escriptura de Zweig és embriagadora i un cop
més ho torna a fer: se’m guanya amb poquíssimes pàgines llegides. Ho té fàcil per
posar-se’m a la butxaca. L’estil de la seva prosa és un gaudi constant,
l’exposició i anàlisi que fa dels sentiments a través del seus personatges i la
seva sensibilitat extrema tenen un poder extraordinari. Un cop més, constato
que d’en Zweig és impossible escapar-se’n.