 |
©
Bocins Literaris
|
“Si estiguéssim obligats a estimar totes les persones que ens agraden, en el fons seria bastant terrible”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“trobava tant a faltar la senyora de Guermantes que em costava respirar: era com si una part del meu pit hagués estat seccionat per un anatomista hàbil, extreta i substituïda per una part igual de sofriment immaterial, per un equivalent de nostàlgia i d'amor. I els punts de sutura ja poden haver estat ben fets, es viu força incòmode quan l'enyor d'un ésser substitueix les vísceres, sembla que ocupi més lloc que elles, es nota perpètuament i a més, quina ambigüitat veure's obligat a pensar una part del nostre cos!”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“el que sentim, com que sempre estem decidits a amagar-ho, mai no hem pensat en la manera com ho expressaríem. I tot d'una, hi ha en nosaltres una bèstia immunda i desconeguda que es deixa sentir i l'accent de la qual, de vegades, pot anar fins a fer tanta por a qui rep aquesta confidència involuntària, el·líptica i quasi irresistible del nostre defecte o el nostre vici, com faria la confessió de sobte indirectament i estranyament proferida per un criminal que no pot evitar reconèixer un assassinat del qual ignoràvem que fos culpable”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“Els poetes pretenen que per un moment retrobem el que havíem estat antany, entrant en tal casa, en tal jardí on havíem viscut de joves. Es tracta de pelegrinatges força atzarosos a conseqüència dels quals podem comptar tantes decepcions com èxits. Els llocs fixos, contemporanis d'anys diferents, val més trobar-los en nosaltres mateixos”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“aquella esperança que la seva amant tornaria li donava el coratge de perseverar en la ruptura, com la creença que podrem tornar vius del combat ajuda a afrontar la mort. I com que el costum és, de totes les plantes humanes, aquella que necessita menys de sòl nutritiu per viure i és la primera que apareix sobre el roc en aparença més desolat, potser practicant primer la ruptura per simulació, acabaria acostumant-s'hi sincerament”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“una persona no és, com jo m'havia pensat, clara i immòbil davant de nosaltres amb les seves qualitats, els seus defectes, els seus projectes, les seves intencions de cara a nosaltres (com un jardí que mirem, amb totes les seves platabandes, a través d'una reixa), sinó que és una ombra on mai no podrem penetrar, per a la qual no existeix coneixement directe, un tema sobre el qual ens fem creences nombroses amb l'ajut de les paraules i fins i tot d'accions, les quals, les unes i les altres, no ens donen sinó informacions insuficients i d'altra banda contradictòries, una ombra on ens podem imaginar adesiara, amb idèntica versemblança, que hi brillen l'odi i l'amor”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“Cultivem begònies, esporguem els teixos, a falta d'altra cosa, perquè els teixos i les begònies es deixen fer. Però ens estimaríem més donar el nostre temps a un arbust humà, si estiguéssim segurs que valdria la pena. Tota la qüestió és aquí; vostè es deu conèixer una mica. Val la pena, vostè, o no?”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust