 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El quadern gris
Autor: Josep Pla
Any: 1975
Edicions 62
El
quadern gris de
Josep Pla és un valuós dietari que comprèn des del març del 1918 fins el
novembre de 1919. Poc més d’un any i mig on l’escriptor exposa els seus
pensaments i vivències amb el valor afegit de transportar-nos i donar-nos a
conèixer les primeries del segle XX a Palafrugell i voltants, on va néixer, i la
vida a Barcelona, on va estudiar.
La intenció de Pla al
començar el quadern és aprendre a escriure. Crea exercicis literaris per
perfeccionar l’escriptura que és l’única cosa que el fa sentir útil. Escriure és
un plaer i una necessitat per a ell. A punt d’acabar una carrera de Dret que abomina,
se sent perdut i sense rumb. No sap què fer-ne de la seva vida. És jove, té 21
anys i es defineix com un gandul. Té la impressió que la seva família ho pensa,
d’ell i li fa por ser una càrrega. Considera que la seva pot ser una vida gris.
Es coneix molt bé i així ho plasma en el diari, que en alguns moments assoleix
una sinceritat extrema. És un jove contemplatiu molt madur per a la seva edat. Pla
gaudeix de les coses petites, les seves sensacions, el seu ritme vital, més
observador que actiu, i els seus pensaments assenyats fan pensar en una persona
gran. De fet, tot i que el diari l’escriu als 21 anys, la publicació del llibre
es va fer quan ell en tenia 70, prèvia revisió seva. Aquest fet em fa pensar
que potser la seva maduresa es va infiltrar en els escrits juvenils. També vaig
tenir aquesta mateixa sospita al llegir-me Cartes
a Marius Torres del Joan Sales (escrites a la vintena i revisades amb
gairebé 60 anys). No sabré del cert si Pla i Sales tenien una maduresa precoç o
ha estat l’experiència viscuda la que ha assuavit i trampejat les emocions i
sentiments descrits unes dècades abans.
Llegir la prosa d’en Josep
Pla és un goig. La seva escriptura té el punt just de mala llet. És d’una
ironia molt fina. Tota vivència minúscula és explicable, tot pot tenir interès,
si ho explica ell. És un escriptor realista, molt descriptiu del paisatge sense
arribar a ser poètic. Adjectiva amb una traça formidable, amb un estil molt propi
(i que s’encomana), fent-ne triplets, dels adjectius.
A El quadern gris hi trobem de tot. Agafeu aire. Records d’infantesa
i joventut de poble que m’acosten més a la seva època (cronològicament més
distant) que a la dels meus fills que tindran evocacions urbanites i digitals, descripcions
de pobles i paisatges empordanesos que conec (o desconec, de tan diferents que
són, un segle després), disquisicions sobre el capitalisme (que compara amb la
natura) com si fos inherent a la vida i no existís cap altra alternativa,
raonaments sobre com amaguem la mort i maquinem il·lusions de permanència
eterna, sobre la solitud i la capacitat que tenim d’envair la solitud dels
altres quan ja no suportem més la nostra, reflexions sobre si és possible
escriure la intimitat qüestionant i cercant la sinceritat dels diaris íntims,
un autoretrat de gairebé dotze pàgines amb un elevat sentit de l’humor i un alt
grau d’autoconeixement, discussions amb gent propera i tolerància als estranys,
converses de cafè de poble amanides probablement dels seus pensaments
filosòfics, condemnes morals a allò que ell creu injust, crítiques a la
universitat de dret i a la docència en general, descripcions de l’ambient
universitari i de les pensions d’estudiants, conscienciació que la llibertat
individual depèn en gran mesura de la llibertat econòmica, alguna definició de
política molt encertada, acceptació que la gent prefereix l’engany al realisme
o al naturalisme que ell defensa, crítiques amb admiració a escriptors i poetes
(com Carner, Sagarra, Ors i Verdaguer), cerques infructuoses en avantpassats
per reafirmar-se com a escriptor, exercicis literaris on concep diàlegs
inventats d’un primer amor amb un contrast brutal entre la posada en escena
excessivament exaltada a l’estil Goethe i la conversa dels enamorats (mediocre,
gris i insubstancial, però perfectament real), reflexions sobre l’amor, el
matrimoni i la família que fan pensar en un nihilista tot i ser una persona tan
jove (bé, això i perquè és un lector declarat i incansable de Nietzsche) i que
em fa investigar en la seva vida i descobrir una relació (amb presumpta filla no reconeguda i tot) amb Adi Enberg una espia que
treballava per una organització franquista finançada per Francesc Cambó de la
qual Pla també en seria col·laborador, certa misogínia que devia ser usual per
l’època però que indigna igualment, tertúlies interminables a la penya de
l’Ateneu Barcelonès amb intel·lectuals barcelonins (només masculins, clar, o
amb alguna dona de vida dissoluta) on trobarà l’ajuda per exercir de
corresponsal i de periodista a París. Punt en que s’acaba el quadern.
Deu ser pràctic separar les
obres dels seus autors, però el fet que Pla fos amigable i col·laborador,
sobretot als inicis, amb el règim franquista va fer que trigués a voler-lo llegir.
Judici a part, he de reconèixer que, després de gaudir literàriament de El quadern gris és molt, però molt
probable que continuï interessant-me pels seus escrits.