 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Horacianes i altres poemes
Autor: Miquel Costa i Llobera
Any: 1906
Edicions 62
Escollim Costa i Llobera al taller de poesia. De primer, no m’acaba de convèncer, així que tafanejo la seva vida. Fill d’un ric terratinent mallorquí, va estudiar dret obligat pel seu pare. La buidor i el tedi van precipitar-li una vocació sacerdotal que va combinar amb la poesia fins que va morir en acte de servei, és a dir, mentre predicava.
Cronològicament va ser coincident a l’època del modernisme i a vegades s’hi ha inclòs erròniament. Més tard, se’l va incorporar a l’escola mallorquina i molts joves el van seguir com a precursor del noucentisme. Tot i que sembli contradictori, la seva obra està a mig camí entre el romanticisme i el classicisme. El seu romanticisme és contingut i té un classicisme un pèl impetuós. La part romàntica, com altres homes de fe també poetes (penso en Jacint Verdaguer), la sap derivar cap al sentiment religiós i paisatgístic. Té una gran hipersensibilitat. Defensa la senzillesa, l’ordre i l’estructura dels poemes per sobre de la inspiració i l’espontaneïtat.
Amb Horacianes li va arribar l’èxit. En aquest recull, trobem Lo pi de Formentor, el seu poema més conegut i musicat per la Maria del Mar Bonet. En alguns dels seus poemes, per exemple a Oda a Horaci és força crític amb el corrent modernista i l’ataca, no li agraden els elements barrocs. M’ha agradat descobrir La deixa del geni grec, que és un poema narratiu sobre els orígens de Mallorca i la seva gent (em recorda la traducció de Carles Riba de l’Odissea), Costa i Llobera, com a gran coneixedor i admirador dels clàssics, es contagia amb l’estil homèric. La seu veu ve de l’antigor. Penso en poetes més antics que han aconseguit sonar moderns; ell no. Això em produeix una lleugera distància. No m’hi acabo de trobar a gust amb les veus tan remotes. Malgrat tot, he de reconèixer que m’ha agradat introduir-me en la seva obra.