 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: L’art de callar
Títol original: L’art de se taire, principalement
en matière de religion
Autor: Abbé Dinouart
Traducció: Maria Dasca Batalla
Any: 1771
Edicions de la Ela Geminada
L’art de callar el trobo remenant
a l’atzar en una de les meves llibreries i em sedueix el títol perquè cada cop
valoro més el silenci i em pesen les paraules contingents. Sobren paraules
arreu i a tot hora.
Llegint la introducció de Ramon Alcoberro, per cert molt bona, fa que
el personatge de Dinouart em caigui simpàtic: un mossèn que es va aventurar a
escriure un assaig pro feminista, El
triomf del sexe i que a més el va dedicar a la marquesa de Châtelet,
l’amant de Voltaire. Evidentment, després d’aquesta llicència, el bisbe li va
prohibir predicar a províncies i es va refugiar a París, on gràcies a la seva
erudició es va guanyar prou bé la vida educant els fills de la noblesa i
editant i traduint llibres religiosos.
L’assaig té dues parts, la primera se centra en l’art de callar i la
segona, que es una mica una adaptació de la primera, en com explicar-se en els
escrits i en els llibres. Ho estructura en capítols en forma gairebé
d’instruccions. El millor de tot és que ell dóna advertiments per tal de no
escriure massa i no repetir allò que ja està dit o escrit... i el seu llibre és
un plagi! També és cert que sense el plagi, l’Art de callar, sigui de Dinouart o de qui fos l’autor original,
potser no hagués arribat fins aquí.
El llibre comença amb els 14 principis necessaris per callar, una
espècie de màximes que, tot i tenir més de 3 segles, són imprescindibles en
l’actualitat on predomina la xerrameca innecessària. Dinouart analitza i
classifica el silenci en deu tipus: prudent, artificiós, complaent, burlesc,
espiritual, estúpid, d’aprovació, de menyspreu, d’humor i polític. Fins i tot
intenta esbrinar les causes dels tipus de silenci. L’assaig em convida a seguir
perquè només en els tres primers capítols dóna molta informació vàlida. Pot ser
molt útil per regular l’excés comunicatiu que ens afecta a tots els nivells de
la nostra vida.
Després explica els defectes dels joves, de les persones d’edat
avançada, dels poderosos i del poble en quant a la manera de parlar i
s’atreveix a donar remeis per a cada cas, però se centra en el parlar sobre
religió. Si volem que l’assaig ens sigui
proper i profitós haurem d’obviar la paraula religió i centrar-nos en els
consells sobre la manera de parlar en general.
Defensa que hi ha poders que no poden qüestionar-se (Església, Estat).
El seu raonament és que les minories que disposen de càrrecs amb poder estan
més capacitades que la resta de la massa, la qual s’hauria de deixar portar i
acceptar les normes de quatre potentats. En aquest tram de la lectura ja anem
per camins divergents, en Dinouart i jo. Recordo que Gustave Flaubert també
defensava, però essent crític amb l’autoritat, aquesta teoria d’una oligarquia
poderosa amb coneixements i la convenient obediència d’una massa poc formada.
Però malauradament ni els que tenen el poder estan tant ben formats ni
sempre volen el bé per al poble. Però el poble és capaç de governar-se? Hauríem
de llegir El príncep de Maquiavel per
repassar quins consells donava 250 anys abans sobre aquest tema. Dinouart té
por de la il·lustració i dels seus filòsofs. Ell no vol atacar els pilars
bàsics de la societat. No vol infondre dubtes. I per això, critica el discurs
dels pensadors defensors de les llums.
En quina època ens trobem ara, en la llum o en la foscor? Actualment
qüestionem prou? Es parla massa? Hem de callar? Sí, si es tracta d’absurditats
i frivolitats, que en sobren a tort i a dret. Però no callar els drets, no
callar les injustícies. Aquest no és el silenci que vull.