 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La bogeria
Autor: Narcís Oller
Any: 1898
Castellnou Edicions
Vaig comprar La bogeria en
una paradeta de llibres de segona mà un Sant Jordi de fa dos o tres anys en un
intent de recuperar lectures que no formaven part de la selecció literària que
anys enrere devia fer el meu institut, i se m’havia quedat entaforat al fons d’un
armari. Ara l’he recuperat.
Oller era un burgés català que es va atrevir a escriure en la seva
llengua, la llengua que s’escoltava pel carrer. Molts dels seus amics escriptors
contemporanis castellans no volien que ho fes: escriure en català a Catalunya
al segle XIX era només cosa de poetes. Hi havia poc espai pels narradors, però
Oller es va fer el seu propi espai. La
bogeria està escrita a finals del segle XIX ja a les portes del nou segle. La
seva escriptura és fresca i desenfadada, tal com raja, amb un munt
d’expressions o castellanismes traduïts al català. En els diàlegs hi prima el
llenguatge de carrer, però alhora té una escriptura culta. És amè de llegir.
La bogeria és una novel·la
naturalista i per aquest motiu se l’ha relacionat amb altres escriptors
naturalistes com Zola. Oller fa un anàlisi psicològic i estudia les causes de
les malalties mentals. Debat si la causa
principal és l’herència biològica o l’ambiental. Descriu com la societat
fa front a aquest tema i quina part de responsabilitat té l’entorn en les
malalties mentals. Aquestes qüestions les posa en boca de tres personatges: l’Armengol,
en Giberga i el narrador. A través d’ells coneixerem la història d’en Daniel
Serrallonga, un conegut dels tres, un home de caràcter excèntric i estrany que
esdevé (o ja ho era?) boig. L’Armengol ens el presenta de forma més planera, és
un personatge que hi busca la part divertida, potser és la visió que en tindria
la gent corrent; en Giberga, que és metge, té un concepte determinista de la
malaltia i veu en Daniel condemnat en una bogeria que ell creu endògena i ho
diu des del posicionament racional i lògic del científic que no s’equivoca. La
part més humana, sentimental i també més moralista, se la queda el narrador que
al final s’acusa i acusa a la societat de la responsabilitat que té en el desenllaç
de la vida del pobre home.
El llibre aporta reflexions suggestives. On comença la bogeria?
S’hereta? Quina part pesa més: l’heretable o l’ambient? El món boig en què vivim ens hi aboca? La
societat condemna i pren per bojos als tipus estranys que no pot modelar segons
criteris uniformes? Quin grau de dolenteria hi ha en els comentaris aparentment
innocents però on s’amaguen crítiques amb mala fe, i dels quals tots ens som partícips
en algun moment, que fem a molts dels nostres coneguts? Som
responsables de part de les seves desgràcies? Si aquestes persones no
tinguessin una llavor d’insània, els
comentaris maliciosos resultarien del tot innocus? La ment humana és tan fràgil
i mal·leable que tots estem exposats a ser tinguts per bojos en algun moment de
les nostres vides? Estan tots els nostres comportaments lliures de bogeria? Per
què encara estan tan estigmatitzades les malalties mentals? Per què ens riem
dels bojos, per insensibilitat o com a defensa?
Òbviament, els bojos ens fan por. I tanmateix, tots coneixem o tenim
algú proper amb algun punt de bogeria. Per què ens fa por una cosa que coneixem?
La bogeria, com la mort, ens espanta. I el que ens fa por ho apartem, ho
allunyem. La nostra societat separa els manicomis i els cementiris dels centres
de la població. No ho volem veure. Si aïllem el què ens fa por, pensem que ja
no existeix. Per què som tan simples? Per què som tan ximples?
Un llibre interessant per a pensar i per a discutir.