 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La mansa
Títol original: Кроткая
Autor: Fiódor M. Dostoievski
Traducció: Víctor Gallego
Ballestero
Any: 1876
Alba Editorial
La mansa és una gran
i minúscula novel·la de Dostoievski (poc més de 70 pàgines) que es pot llegir
d’una tirada i, com tot el que va escriure l’autor, és d’obligada lectura. Només
començar ens exposa la tragèdia del narrador i protagonista: un home troba el
cos mort de la seva dona després que aquesta hagi saltat per la finestra.
Dostoievski, gran coneixedor
de l’ànima humana, descriu a la perfecció els pensaments desordenats,
contradictoris i precipitats que ens aboca el protagonista i que l’aniran
conduint, mitjançant la perspectiva subjectiva dels fets viscuts i la seva
constant justificació, a entendre o
acceptar (perquè de fet les coneix perfectament) les causes que han provocat el
suïcidi de la seva dona.
Del pensament del marit
retrocedim fins a l’inici de la seva història. Un ex militar de 40 anys retirat
de l’exèrcit, que se sent injuriat i enfadat amb la societat que l’ha tractat
malament, idea un negoci fructífer per venjar-se
del món en companyia reposada d’una dona i fills que encara no té.
Establert com a prestador reconeix en una jove i pobra clienta seva, que li
porta a empenyorar les seves quatre pertinences, la que podria ser la seva
companya ideal. Ella, que accepta el matrimoni de conveniència per sortir de la
misèria, està predisposada a estimar-lo i li seria francament fàcil convertir la
gratitud en amor.
El protagonista, que té un
alt concepte de si mateix, s’ha fet un personatge d’esposa a mida i vol
comprovar que compleix les condicions que ell li imposa (sense dir-li quines
són). Té plans sobre el que ha de ser la seva vida en comú, però no els hi
explica. Espera, vol que ella els descobreixi per si sola, que vegi la seva grandesa. El protagonista la posa a
prova des de l’inici, fins i tot abans de començar la relació. La rep amb severitat,
silenci i orgull. Vol que li mostri agraïment etern, que tingui un deute,
sentir-se un salvador magnànim. Per a ell, vèncer-la, sotmetre-la, guanyar-la
és una qüestió de vital importància. La vol submisa, dòcil. La vol preparar,
polir, endurir-la per fer front a un futur junts. Pretén que ella encaixi en el
sistema de vida que ell ha ideat per als dos. No comparteix, no consulta. És un
objecte més del seu projecte, no la té com una igual.
Però ella que també és arrogant,
necessita demostrar independència i, en lloc del respecte que ell busca,
comença la revolta silent i el menyspreu. Acostumada, sense entendre’l, a l’amor
fred de forma resignada, adoptarà la severitat imposada com una cosa natural en
el seu matrimoni. I l’orgull, aquest sentiment tan renyit amb l’amor, és portat
tant al límit pel protagonista que quan, espantat pel desenllaç,
pretén deixar-lo a banda i mostrar-li el seu amor; és massa tard. Mansa en
vida, la jove farà de la mort, la seva rebel·lió.