 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La resistència íntima: assaig
d’una filosofia de la proximitat
Autor: Josep Maria Esquirol
Any: 2015
Quaderns Crema
La
resistència íntima és un molt bon assaig de
Josep Maria Esquirol, un pensador dels nostres dies, que ens ofereix la seva
filosofia de proximitat per afrontar la nostra condició humana i el neguit que
ens produeix, des de temps immemorials, assumir-ne la consciència. L’assaig ha
estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig 2015 i el Premi
Nacional d’assaig 2016.
La nostra vida està exposada
a una disgregació constant causada pel nihilisme, l’absurditat, les tiranies,
els totalitarismes, l’actualitat, els egoismes... Davant l’angoixa, el tedi i
la por d’estar sols amb nosaltres mateixos omplim el temps d’ocupacions i
entreteniments. Escapem de la quotidianitat per fugir del propi jo quan se’ns
fa inhòspit. Utilitzem la curiositat i la novetat per no asserenar-nos, els
viatges per evadir-nos, i les anècdotes per apartar-nos momentàniament del
no-res.
Esquirol ens instrueix en
l’etimologia de la paraula nihilisme
i descobreixo que el seu origen ve de ne-hilum
que vol dir sense fil. Per tant, nihilisme és perdre el fil de la vida. Ens
ho descriu com una experiència que cal haver viscut per entendre. La imatge que
se’m projecta, quan hi penso, és la d’una inundació d’aigua marronosa i
remoguda que arrossega tot allò que troba o bé de lava que baixa lentament i
que va cremant al seu pas, però Esquirol ho visualitza com la boira que ens fa
perdre, temporalment, el nostre fil amb la vida. M’agrada molt més la seva
imatge, més benèvola, que la meva, perquè encara que la humitat ens produeixi
angoixa mentre hi som, la boira s’escampa i deixa lluir el sol, així que
l’adopto. Gràcies.
La filosofia, que com la
pregària no té respostes, ha ideat sistemes per arrecerar-nos del poder
destructor del nihilisme. L’autor ens acosta als pensaments de Sartre,
Nietzsche, Montaigne, Pascal, Heidegger, Arendt, Camus entre d’altres. Esquirol
ens exhorta a ser forts perquè ens fa suportable l’adversitat i ens ajuda a
emprendre, recomençar, perseverar i a resistir també davant la tristesa i el
desànim. Existir és resistir, però des d’una resistència íntima i propera. Posa
com exemple Càndid de Voltaire i el
retorn a la proximitat (casa, hort, intimitat, companyia...), a un món potser
més modest i imperfecte, però real.
La boira del nihilisme mai s’esvairà del tot, però la proximitat ens pot
salvar.
Contra aquest setge,
intemporal i etern, ens cal doncs construir un refugi. Fer-nos resistents i
forts a la corrosió de l’entorn i de nosaltres mateixos. Per poder plantar cara
al no-res, que tot ho abraça, ens fa un mapa previ dels seus contorns, del
buit, de l’absència. Ens construeix una petita cabana on puguem resguardar-nos
de les seves poderoses xarxes. La casa
ens salva de la immensitat. No el confort ni el luxe, sinó el recolliment i
l’acolliment. Casa com a sinònim d’hospitalitat, de donar i donar-se. Tenir cura
de si i cura de l’altre. Ens urgeix a repensar la comunitat, perquè l’acollida és la que ve del proïsme i no la
indiferència, a valorar la senzillesa de la vida, a no cercar sempre l’extraordinari,
a arrelar-nos en l’escalfor humana, en els àpats compartits, en la repetició
dels gestos, en la paraula càlida, en la mirada atenta que és la mirada que ens
toca.