 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Les ànimes mortes
Autor: Nikolai V. Gógol
Títol original: Мёртвые души
Any publicació:1842
Traducció: Josep Mª Güell
Marbot Ediciones
Feia dos anys que tenia
pendent llegir-me Les ànimes mortes de
Gógol. De l’autor només m’havia llegit El
capote i Vi, molt recomanables,
tots dos de Nórdica Libros de la col·lecció Ilustrados (tafanegeu-la). Necessitava
una història llarga d’aquelles que t’embolcallen i t’aïllen, com ho fan els
llibres dels bons escriptors russos (ucraïnès en aquest cas). I la història promet
d’inici: ja en el primer capítol compara hàbilment els aduladors del poder amb
un estol de mosques enganxoses.
La novel·la és un crítica molt
irònica (l’exageració és tal que s’acosta a la sàtira en alguns fragments) de
la societat russa, però és una crítica feta amb amor. Gógol s’estima Rússia, i
és aquest amor que li té que fa, que volent el millor per a ella, hi veu el
pitjor. Li dol imaginar-la com podria ser i no és. Carrega contra els seus
contemporanis que admiren als alemanys i francesos (i n’utilitzen l’idioma en
detriment del seu), com si el que vingués de l’estranger fos millor. També
ataca durament a l’administració i les seves males pràctiques (Gógol va ser
funcionari i l’experiència el va marcar
negativament, com a cosa bona en sortí el seu conte El capot).
L’argument és molt simple. Però
aviat te n’adones que no té cap mena d’importància: no és el què, és el com ho explica. Aconsegueix endinsar-te en l’època i a Rússia, et
voldries quedar dies i dies entre aquests personatges provincians. Perquè
aquest és d’aquells llibres que no passa gairebé res, i després de més de 400
pàgines encara vols que continuï una estona, fins quan? Fins que l’autor se’n
cansi. De fet va ser una mica així. Gógol tenia la
intenció de fer una trilogia imitant Dante, però només es conserva aquest
primer llibre (en diuen l’infern gogolià), ja que abans de morir va llençar al
foc la segona part, deixant la reforma que volia per a la seva societat a les
portes del purgatori. Podríem pensar que la malaltia i el sentiment religiós
exaltat, que va caracteritzar i trastocar el final de la seva vida, en foren el
detonant, però l’autor era un piròman reincident doncs el seu primer llibre, durament
atacat per la crítica, tingué el mateix destí.
Com a protagonista de la
història, escull en Txítxikov, un anti-heroi, un hipòcrita sense escrúpols
morals (perquè n’està tip dels herois virtuosos!). Aquest es dedica a fer una
successió de coneixences, totes per interès, d’alts càrrecs i terratinents de
la societat russa de províncies, per tal de comprar “ànimes mortes” (abans de l’emancipació dels pagesos els
terratinents compraven serfs referint-se a ells com a ànimes). Però Txítxikov no
compra cadàvers. Vol les ànimes en paper. Pretén negociar amb els serfs morts encara
no declarats al registre per tal de fer-los seus i adquirir diners i
propietats, entabanant als falsos amics. Però ho fa tan malament que fins i tot
fa llàstima la seva ineptitud. La seva maldat frega el ridícul i en el seu
materialisme fred hi podem trobar tocs d’idealisme ingenu.
És un llibre en constant
moviment. Penso com es devia divertir Gógol creant en Txítxikov i els
personatges que l’acompanyen en el seu viatge: el cotxer borratxo i l’assistent
d’olor corporal densa; així com els que es troba pel camí: un innocent apegalós
que usa els superlatius en excés, una vella garrepa, un mentider compulsiu mig boig,
un cínic amb mala llet, un addicte al treball i el seu cunyat tediós...
Té un estil descriptiu de
detalls que m’ha recordat a Thomas Mann, però Gógol és més rude. Es perd en els
detalls de la història i ho fa a consciència, com si el fil principal no fos
fonamental. I quan els detalls són tan extremadament rics, ens importa gaire
que l’argument sigui secundari?
I per acabar, si sou curiosos
i us agrada que us sorprenguin, no us perdeu el relat La mujer de Gogol de Tommaso Landolfi. El vaig descobrir fa anys en
el recull Los cuentos de una vida de
Sergio Pitol. El podeu trobar a la
xarxa, però desconec si la traducció és bona. Una perversitat obscena,
divertida i grotesca. Una nina de goma que fa de dona de Gógol i és responsable
de la malaltia i la inestabilitat mental de l’autor. Molt atrevit. Gens apte
per a moments de sensibilitat.