 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Noticias de ninguna parte
Títol original: News from
nowhere
Autor: William Morris
Traducció: Juan José Morato
Any: 1890
Capitán Swing Libros
Un londinenc del segle XIX es
desperta un dia en un segle XXI molt diferent del que tenim: en lloc d’una societat
abocada al capitalisme, la gent ha fugit de les ciutats per retornar a la
natura. Morris ho plasma de forma que sembla possible aquest vida senzilla al
camp, de gent artesana que elabora només peces necessàries (i que esdevenen
úniques i elegants), que treballa amb llibertat i per plaer del que vol, sense
obligacions. Com a resultat, els seus habitants són alegres, amables i feliços.
Crea un món novel·lat en forma de diàleg entre el somiador del segle XIX que
pregunta i els habitants del futur que expliquen com van “solucionar” el món.
Noticias
de ninguna parte és una crítica al
capitalisme, però no des del punt de vista de l’obrer o el proletari, sinó des
d’un ideal natural (gairebé ingenu) que s’acosta a Rousseau o a Thoreau. Morris
defensa l’artesania en contra del treball uniforme de les màquines (em ve el
cap l’escrit de Bertrand Rusell Contra el
trabajo que també carrega contra la revolució industrial). Potencia el
treball, individual o col·lectiu, de col·laboració en contra de la voracitat
del mercat universal que fa augmentar la càrrega del treball per aguantar un
sistema erroni. Tot sacrificat a la producció barata. Fa gairebé una tesi del
consumisme (pobre home, si es despertés en el segle XXI real!). És contrari a
la ciència, perquè per a ell és un accessori al sistema comercial. Incideix en
les desigualtats socials com un mal etern. Qüestiona què és el progrés, a qui va destinat i per a què progressem? I insinua que potser no és la millora que ens
han venut.
En aquest món utòpic seu desfà
les institucions de forma fàcil, còmoda, sense violència. Li dóna la possibilitat
(càndida, però que sembla factible)a un canvi de sistema. En la seva proposta no
hi ha lleis civils ni penals ni mercantils. No hi ha desigualtat entre els
homes. No hi ha política ni govern. El poble s’estructura en assemblees en un societat
comunista de majories. Al no existir el dimoni
de la propietat privada, tot, absolutament tot, queda resolt. No hi ha
presons perquè no hi ha delictes de violència, no hi ha dolor ni ira. Morris,
amb ànsies de Jesús i ple d’amor cristià, perdona a tothom, no castiga. Em
pregunto si l’autor s’havia plantejat el tema de la maldat humana sense motiu. Hi
hauria maldat humana si tots fóssim iguals?
Les seves famílies ideals estan basades en un lligam
d’afecte i simpatia amb llibertat d’unió i desunió. No hi ha violència de
gènere perquè la idea de la dona com a propietat ja no té cabuda en el seu món.
No hi ha tribunals de divorci perquè no existeixen litigis de propietat, i com
diu un dels personatges, amb una lògica tan aclaparadora com podria ser la
infantil: quin tribunal jutjaria litigis
de passió i sentiment?
Tot i que en el seu temps
(finals segle XIX) devia tenir una visió bastant avançada de la dona respecte a
altres contemporanis seus, ja que reclama independència econòmica en el
matrimoni igualant home i dona i justifica que la maternitat sigui valorada com
a valor àlgid, es queda curt i confina la dona a casa donant-li un paper
servicial a l’home, de conformitat i d’ornament (ha de ser bonica i estar
contenta d’exercir aquest paper). Concep la dona com a procreadora i complidora
del seu deure.
El seu món del segle XXI tampoc té escoles. Els nens es
formen lliurement. Qüestiona la utilitat del sistema educatiu que dóna
múltiples coneixements, però no amb la voluntat de formador de persones,
sinó de futurs treballadors que no es queixin de les seves jornades laborals i
que sobretot, consumeixin. Hi ha massa intel·ligència i poca saviesa en el
nostre món?
Explica aquest canvi com la
voluntat de deixar enrere tot el segle XIX i el progrés, repudiant la riquesa
per assolir la prosperitat personal. Una transició difícil, només possible per
un anhel profund de llibertat, per arribar a la sobirania real del poble.
Morris creia en el socialisme d’estat. Incita als humans a reaprendre els coneixements que vam oblidar quan vam introduir les
màquines i la tecnologia a les nostres vides.
El llibre podria haver estat
perfectament un assaig curt, un compendi amb les bases per a la seva quimera
socialista. Com a novel·la, tan l’argument com la part literària per a mi és fluixa,
sembla escrita espontàniament i ens podria have restalviat les últimes cent
pàgines on sembla que no sàpiga com tancar la història. Suposo que Morris va escollir
aquest format (novel·lant les seves tesis de pensador anticapitalista) per
arribar a més gent, construint el món que ell desitjava per a la seva societat.
L’autor m’ha semblat interessant com a pensador i la seva visió esperançadora d’un
món millor (encara que irrealitzable) és agradable si exceptuo, evidentment, la
part on explica el paper de les dones.