“Elle est retrouvée!
Quoi?
l'éternité.
C'est la mer mêlée
Au soleil
…
¡La hemos vuelto a hallar!
¿Qué?, la Eternidad.
Es el mar mezclado
Con el sol”
Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud
29/11/16
28/11/16
27/11/16
Brúixola - Mathias Enard
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Brúixola
Títol original: Boussole
Autor: Mathias Enard
Traducció: Jordi Martín
Lloret
Any: 2015
Editorial Empúries
Llegeixo en una crítica que
Brúixola és un llibre massa erudit i que es queda a mig camí entre voler ser un
estudi o una tesi i una la novel·la. No m’hauria de llegir les crítiques abans
del llibre perquè inevitablement em contaminen. Em dol la crítica a l’Enard,
escriptor que m’enamora, com si em critiquessin a un bon amic (allò que tu pots
criticar-lo, però una altra persona no, encara que potser tingui raó).
Brúixola
és una història d’amor. Un llibre escrit a
Occident sobre l’Orient i el nexe que hi ha entre ambdós mons a través d’un
seguit interminable de personatges i històries que brollen de la narració
principal.
En Franz, el narrador, ens explicarà
en una sola nit d’insomni, la seva llarga relació amb la Sarah. Ell és un
personatge nostàlgic, ple de melangia i fins i tot el que els antics en deien bilis negra, que està profundament
enamorat de la Sarah. Fins ben endavant del llibre no sabrem si l’amor mig
idealitzat que té cap a la Sarah té algun fonament en ella o és tan sols un
amor platònic- obsessió del narrador, que podria remetre’ns a “All I loved, I loved alone” del poema Alone de l’Allan Poe. Franz no fa res
per aproximar-se-li ni per demostrar-li com n’és d’important en la seva vida.
Per què no actua? Per que no s’entrega? Quina manera de patir! Per a ell l’amor
és espera i esperança.
El personatge de la Sarah és
inicialment fascinant, tot i que després ens mostrarà una part més trista i
fràgil. Curiosa, erudita i vital. De qualsevol cosa en fa una experiència. La
Sarah viu. S’entrega en cos i ànima en tot el que fa, en tot excepte amb ell. La
Sarah cerca la bellesa, l’amor a través del dolor, de la mort. És un personatge
complex i que pateix. Per poder estimar, vol entendre el món i primer l’ha de
conèixer, per això viatja. No fuig, vol entendre. Busca en els viatges el que
altres busquem als llibres: conèixer, saber, entendre. La Sarah és un pou de
ciència, li explica coses i coses a en Franz i ell se sent enlluernat per ella
de la mateixa manera que Enard a través d’en Franz ens explica coses i coses a
nosaltres.
Amb complex de Sherezade, en
Franz, que lluita contra la mort i el temps, explicarà un reguitzell
d’històries (sí, potser massa), sobre l’amor d’un cúmul d’intel·lectuals
(personatges reals) que van tenir una relació intensa amb l’Orient. Al principi
aquestes històries són espurnes que et fan investigar en les vides d’aquestes persones,
que deuen ser alhora personatges admirats per Enard, i vols que et prengui la
flama, però és cert que hi ha tanta, però tanta informació que et desborda.
Enard bon descriptor de
sentiments i de llocs, ens porta a les ciutats que descriu: Viena, Estambul,
Àlep, Damasc, Teheran... A través del narrador, es traspua la tristesa i
nostàlgia que l’autor sent per aquestes ciutats, alguna d’elles perdudes per a
nosaltres. I ens fa sentir doblement tristos, de primeres perquè pensem que hi
ha llocs que no podrem veure mai més en esplendor, i en segon lloc, perquè ens
trobem pensant en les ciutats abans que en la gent morta, desapareguda o
migrada. Això encara genera més tristor: és l’egoisme d’Occident. Els
occidentals viatgers hem creat una visió d’Orient màgica que no correspon a la
realitat. L’home occidental i la visió pròpia del món. Europeus colonitzadors,
exploradors, “espies”, però no coneixedors. Per què, ens interessa la seva
realitat? O volem que ens “interpretin” la realitat d’Orient que ens hem
fabricat?
El títol del llibre s’explica
quan fa referència a les brúixoles que es troben a les habitacions dels hotels
d’Orient indicant la direcció a la Meca. De ple en la història d’en Franz i la
Sarah, m’he preguntat qui era la brúixola de qui? Perquè la Sarah és la
brúixola per en Franz, el seu horitzó; però en Franz també ho és de la Sarah,
un lloc de referència on poder tornar.
El llibre ens parla de la
cerca del propi jo dins l’altre, però el concepte de l’altre aquí és integral,
té un abast molt ampli, d’un tot. Ens parla de l’amor i de la seva dificultat,
de la paciència. I se m’acut que Brúixola
de l’Enard és com l’amor, és difícil i s’ha de tenir paciència per continuar. A dos terços de la lectura, he tingut ganes de deixar-lo,
però aguanto i estic molt contenta d’haver-lo acabat. Brúixola ha estat, sobretot, una qüestió de resistència.
És un llibre arriscat. Enard
pot fer-ho gràcies a la seva trajectòria. De cap manera és un llibre per iniciar-se
en l’autor. No és fàcil ni assequible. Malgrat que s’ha de digerir un cop
llegit, deixa un bon gust al final.
26/11/16
25/11/16
24/11/16
23/11/16
22/11/16
21/11/16
“Europa ha soscavat l'antiguitat que
jeu sota els sirians, els iraquians, els egipcis; les nostres glorioses nacions
s'han apropiat l'universal a través del seu monopoli de la ciència i de
l'arqueologia, desposseint amb aquest pillatge les poblacions colonitzades d'un
passat que, en conseqüència, es percep fàcilment com una època al·lògena. Els
eixelebrats demolidors islamistes fan anar l'excavadora a les ciutats antigues
encara amb més alegria perquè combinen la seva niciesa inculta amb la idea més
o menys difusa que aquest patrimoni és una estranya emanació retroactiva de la
potència estrangera”
Brúixola. Mathias Enard
20/11/16
19/11/16
18/11/16
“És tot tan europeu, al final.
Víctimes europees, botxins amb accent londinenc. Un islam radical nou i
violent, nascut a Europa i als Estats Units, bombes occidentals, i al capdavall
les úniques víctimes que compten són europeus. Pobres sirians, En realitat el
seu destí interessa ben poc als nostres mitjans de comunicació. El terrorífic
nacionalisme dels cadàvers”
Brúixola. Mathias Enard
17/11/16
Llibre d'Amic i Amat - Ramon Llull
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Llibre d’Amic i Amat
Autor: Ramon Llull
Any: 1278
Editorial Claret
Fa mesos que al grup de
poesia ens havíem proposat llegir Ramon Llull, motivats per la celebració del
seu any, i gairebé fem tard. Ens decidim per Llibre d’Amic i Amat en una versió adaptada al català modern pel
Miquel Peix que ens proporciona una lectura més còmoda. Aquest llibre, segons
el pròleg del Vicenç Villatoro, és el més accessible i atractiu per tal
d’introduir-nos a l’obra unitària de Llull.
Perquè el treball de Llull té un objectiu i sentit únic: transmetre la fe
cristiana i convèncer al major nombre possible de gent. Ramon Llull ho va
intentar través de diferents ensenyaments (filosòfics, teològics, místics,
literaris, científics, morals...) integrats en un tot, l’Ars, la seva eina per a convèncer.
Mallorquí, fill d’una família
noble d’origen català, casat amb fills i experiències vàries en l’amor cortès,
als 30 anys se li apareix Jesucrist i a partir d’aleshores ho abandona tot i es
dedica a viatjar i a estudiar, sobretot llatí i àrab (per convèncer infidels ha
de parlar-los en el seu idioma) i a elaborar el seu sistema filosòfic. Per
aquest mateix motiu, conscient que si vol arribar als de la seva terra no hi
tindrà accés amb el llatí, es dirigeix a ells amb la llengua que utilitzen i
entenen, una llengua aleshores d’ús vulgar, el català. El fet d’utilitzar el
català com a llengua escrita mostra el seu caràcter modern i innovador respecte
els seus contemporanis.
El Llibre d’Amic i Amat forma part de Blanquerna, destinat a la meditació dels ermitans, però que fa
extensiu a qualsevol cristià. Segons l’autor, la idea de compondre’l prové de
la pràctica dels sufís musulmans que exposaven belles paraules d’amor en
exemples breus. El llibre conté 365 metàfores morals, una per cada dia de l’any,
on realitza una espècie de diàlegs entre la figura de l’Amat, que és Déu, i la figura de l’Amic, que és el devot cristià que troba a Déu.
El propòsit de Llull era que
llegíssim una metàfora a diari i la meditéssim, no així com faig a corre cuita per
enllestir-lo i poder-lo comentar a temps. Les metàfores són curtes, però no pas
fàcils d’entendre. Per amenitzar la lectura i forçant-ho una mica, alguna de
les metàfores es podria interpretar també des del discurs amorós (malgrat que
defineix més un amor platònic que no pas un amor basat en la igualtat).
Em mancarà reflexió en
aquesta lectura ràpida. Potser si tingués fe o necessitat de tenir-ne,
m’implicaria en una lectura més assossegada i pausada. Em trobo només buscant bellesa
i poesia en Llull. Segurament és un error agafar-lo amb presses, sense gaudir
dels seus pensaments “encapsulats”. Si no em fallés la paciència ni la fermesa
per llegir-me una metàfora diària durant l’any que ve, si que m’agradaria
fer-ho aquesta vegada en català antic. La versió moderna li dóna comprensió,
però li resta atractiu. Mirant en alguna pàgina web la versió en català antic,
comprovo que s’entén força bé. Tot és qüestió de posar-s’hi. Som-hi doncs!
16/11/16
15/11/16
14/11/16
13/11/16
12/11/16
11/11/16
10/11/16
9/11/16
8/11/16
7/11/16
Nada crece a la luz de la luna - Torborg Nedreaas
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Nada crece a la luz de la luna
Títol original: Av maneskinn gror det ingenting
Autora: Torborg Nedreaas
Traducció: Mariano González
Campo
Any: 1947
Errata Naturae
Nada
crece a la luz de la luna comença
amb rotunditat i envoltat d’una atmosfera suggestiva. El narrador troba la que serà la protagonista
de la novel·la en una estació de tren, de nit, com si estigués esperant-lo a
ell o a algú altre, per a explicar-li la seva vida. Així ho farà. El seguirà
fins a casa d’ell i el sotmetrà a una elecció: tenir el seu cos o conèixer la
seva ànima, avisant-lo prèviament (i indirectament també al lector) que el seu
cos és més bonic. Deduïm que la seva serà una ànima fosca. Amenaça amb una veritat
de sang i de brutícia.
La història, ambientada en un
petit poblet de Noruega a mitjans del
segle XX, és explicada vint anys després. La dona relata la misèria i la
pobresa sense escapatòria (que podria ser la de qualsevol noia d’aquell poble o
de pobles semblants d’aquell país o d’altres països), la forta sensació d’estar
encadenada atorgada per la classe social baixa, la consciència de saber que no
podrà tenir altre futur que repetir el camí de la seva mare o germana. Les
seves aspiracions de poder ser alguna cosa més queden tallades en aquest el poble on viu i que considera la seva presó. La d’ella i
la de totes les dones.
Però si bé és cert que una
part de la presó li ve condicionada per l’ambient on viu, l’altra part de la
presó és responsabilitat seva perquè s’enamora, bojament i amb una fúria
malaltissa, del seu professor. Aquest amor (si li podem dir així) li portarà la
desgràcia i li destrossarà la vida. El professor, que sent una atracció molt
forta cap a la protagonista però no l’estima, prioritza el que diran i la seva
futura carrera. Tot i que es deixa endur per una passió desfermada quan se la
troba, per a ell, ella no forma part de la seva vida. La vol d’amagat i la condemna
a la foscor, a la clandestinitat, a la nit. I com diu el títol, res pot créixer
a la llum de la lluna.
Establint una relació
d’amor-odi de la qual no pot apartar-se’n, ella no pot evitar que la seva vida
giri al voltant d’ell. Íntegrament, totalment, obsessivament. Aquest amor
brutal que no la deixa viure, la deixarà embarassada d’un fill que ella voldrà
i no podrà tenir. Perquè aquest llibre no tracta del tema de l’embaràs no
desitjat, no. El drama veritable i que l’autora ens el planta al davant de
forma tràgica, real i cruenta, perquè no girem la cara, és justament el
contrari: l’avortament no desitjat.
Nedreaas no es limita a explicar-nos
només el cas d’aquesta noia, va més enllà, es dirigeix al problema social. La
impotència de les dones sense marit que voldrien tirar endavant amb un fill
(situem-nos a l’època i en un poble petit), però que no veuen sortida econòmica
possible, que no poden assumir-ho elles soles, que no volen veure’s reduïdes a
una vida de misèria com la que han patit moltes altres dones, venudes a una no
vida de per vida. A través de la protagonista, fa una crítica severa i
despietada a la societat i sobretot de la moral (falsa moral) de la seva època.
Contrastant la duresa de la història, tan explícita que ens alguns moments se
sent massa real i es fa insuportable seguir llegint, l’autora ens regala unes
descripcions del paisatge nòrdic d’una delicadesa sorprenent i captivadora. Com
la protagonista, malgrat la desgràcia del que explica, busca sempre la bellesa.
És un llibre que remou per
dins. Amb furor. No es pot no sentir el que t’explica la protagonista. Et passa
com al narrador: s’horroritza, la compadeix, però està obligat a escoltar-la. Sense
entrar a valorar un tema tan sensible com l’avortament, és impossible quedar-se
indiferent al tancar el llibre. Us poden trontollar idees arrelades i que un
llibre ho aconsegueixi és genial, encara que llegir-lo (aviso) sigui terriblement
dur.
6/11/16
“¿Cuál es la diferencia entre el orgullo y la
miseria? El orgullo no es más que admiración, respeto y amor hacia uno mismo
hasta que el ego se vuelve más grande que el amor hacia el otro. La miseria
aparece cuando uno da imprudentemente mucho más de lo que puede permitirse”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas
5/11/16
4/11/16
“Los poetas escriben ante todo sobre la belleza.
Incluso convierten la pena y la tragedia en algo bello. ¡Poetas!...- Su boca
realizó una mueca imperceptible-. Los poetas… son los gestores de la verdad. A
menudo cuentan la verdad… parte de la verdad. El resto se lo callan, pues de lo
contrario nadie querría comprar sus poesías. Pero lo que callan se convierte en
la mentida de la verdad que cuentan”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas
3/11/16
“Cuando se experimenta algo- un acontecimiento o
una persona- que cala en nuestra existencia dotándola de sentido, uno se fija
más a menudo en las cosas pequeñas. Todo lo que lo relaciona a uno con esa
experiencia, incluso lo más insignificante, cobra vida en el interior de uno,
exigiéndole algo”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas
2/11/16
1/11/16
Subscriure's a:
Missatges (Atom)