13/7/16

Contra tota esperança- Nadejda Mandelstam


© Bocins Literaris
Títol: Contra tota esperança
Autor: Nadejda Mandelstam
Traducció: Jaume Creus
Any: 1970
Quaderns Crema


Nadedja significa esperança en rus. És l’esperança que l’autora mai va perdre. Una esperança que es va convertir en fita: preservar l’obra del seu marit, el poeta Óssip Mandelstam. Ell fou un poeta representant del moviment acmeista, junt amb la seva amiga poeta- ànima bessona intel·lectual, Anna Akhmàtova. Ambdós van ser perseguits pel règim de Stalin, que els considerava contrarevolucionaris. L’acmeisme fou un moviment poètic rus de principis de segle XX que s’oposava al simbolisme i que valorava l’ordre, la claredat i el sentit pictòric.

Óssip va caure en desgràcia per un poema que va fersobre el dictador que, tot i que només fou llegit a coneguts, va arribar a altres esferes. Se’l va considerar enemic del poble. Fou detingut el 1934 i deportat a Voronej, amb l’ordre d’aïllar-lo, però conservar-lo. Nadedja (Nàdia) el va acompanyar a l’exili i, amb penes i misèries, hi visqueren tres anys. Més endavant, un cop retornats a Moscou, el van tornar a detenir el 1938, un 1 de maig, data en què 19 anys abans s’havien conegut. No es van veure més, doncs ell va morir en un camp de treball de trànsit, camí d’un gulag cap a la Sibèria.

Les memòries de la Nàdia estan escrites vint anys després de la mort d’Óssip, un cop li va ser possible retornar a Moscou després d’haver estat fugint i malvivint. Va aconseguir salvar els poemes del seu company gràcies a fer-ne còpies que repartia entre coneguts i familiars que en van fer custòdia i també mitjançant la repetició diària fins a memoritzar-los tots, evitant que caiguessin en l’oblit. Segons Joseph Brodsky, que fa la introducció del llibre, les memòries contenen traces de la veu del poeta, ja que la Nàdia, al anar reproduint els poemes, va interioritzar-los i se li creà un estil similar al del seu marit.

El testimoni de la Nàdia, transformat en llibre, està dedicat també a la lluita per a la recuperació de la memòria d’una època marcada pel terror, fruit de l’estat totalitari de Stalin. Uns fets terribles, que no vol oblidar ni ignorar. Nàdia ens exigeix que mirem de dret la maldat humana per veure i saber del què som capaços de fer als nostres semblants. I malgrat tot el que va viure, ens ofereix una narració sincera, objectiva, sense odi. No deixa de confiar en cap moment en el futur, que serà millor perquè ha de ser-ho. No perd la fe en la humanitat.

Nàdia descriu de forma crua i amb detall el clima d’espant que es vivia en els anys 20- 30 a la Rússia de Stalin, la por que generava l’Estat, la malfiança de tothom contra tothom (inclosos amics), el pànic a ser detingut en qualsevol moment, la intranquil·litat d’uns pares que havien de controlar les paraules desconfiant d’uns possibles fills delators, les màscares somrients que la gent es posava al sortir al carrer per tal de despistar als denunciants (que ho feien a qualsevol preu o fins i tot de forma gratuïta, tan sols per no formar part de la llista dels desapareguts). Un terror que va estar integrat en la vida diària de la gent durant molts anys.

Desgrana el sistema soviètic de repressió: els interrogatoris, els bandejaments, les deportacions i exilis, els treballs forçats, la brutalitat policial, les detencions arbitràries en massa del conegut article 58 que condemnava activitats contrarevolucionàries... Durant el període 1937-38 anomenat del “Gran terror o purga”, encapçalat per Iejov, va haver-hi gairebé 2 milions de víctimes. Narra la vida dels deportats, impedits de viure a les 12 grans ciutats (no hi podien residir ni dormir, a risc de ser detinguts) o els centverstistes, que havien d’estar allunyats a 100 verstes (una versta és poc més d’un quilòmetre) de Moscou. Explica com aquests se situaven en pobles propers a les vies de tren per poder fugir en qualsevol moment o poder estar ben comunicats amb la capital per poder anar a demanar diners als pocs amics amb el neguit i risc de comprometre’ls. Relata la misèria de la vida aïllada, sense feina i sense futur i la convivència amb “espietes” que els controlaven fins i tot a l’exili. No refiar-se mai de ningú i acceptar-ho com a normal. Crítica amb contundència als intel·lectuals afins al règim o a aquells que s’hi adherien per aconseguir places o feines. Els productors de l’horror avui, eren les víctimes de demà del propi sistema que els fagocitava a un ritme delirant.

Nàdia també ens instrueix sobre el procés de creació poètica d’Óssip, ens acosta a la melodia interna murmurada durant dies o mesos fins que cristal·litzava en poemes que ell li dictava a ella. Óssip, de caràcter generós i malaltís, fou un poeta descuidat amb les versions i esborranys del què escrivia, no guardava gaire res. Sense la Nàdia, l’obra d’Óssip no existiria.

Finalment, després de la profunda reflexió sobre els actes dels humans que ha viscut, es pregunta i ens pregunta: com va poder la revolució russa acabar així?

Ens calen llibres com aquest. Durs i reals.

4 comentaris:

  1. Quina canya de llibre! Com els trobes? ;)

    ResponElimina
  2. Tinc uns recomanadors de llibres excel·lents!

    ResponElimina
  3. Me'l vaig acabar fa dos o tres dies i crec que tardaré molt més en digerir-lo. És un llibre increïble.

    Et vaig llegint.
    Laia

    ResponElimina
  4. Hola Laia,

    Sí, és un molt bon llibre. Després de llegir-lo em vaig comprar la poesia completa del seu marit i de l'Anna Akhmàtova, que encara tinc pendent.

    Acabo d'entrar al teu blog, que no coneixia, i m'ha sorprès i agradat veure que m'he llegit molts dels llibres que has ressenyat.

    Et seguiré!
    I gràcies per seguir Bocins.

    Sílvia

    ResponElimina