 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La seducció del Minotaure
Títol original: Seduction of
the minotaur
Autor: Anaïs Nin
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Any: 1961
LaBreu Edicions
Abordo La seducció del Minotaure sense saber massa de l’Anaïs Nin. Només que
va ser l’amant de Henry Miller, de qui vaig ser incapaç d’aguantar la lectura
de Tròpic de Càncer per barroera, i
la neboda de l’Andreu Nin, conegut polític trotskista i traductor al català de
clàssics russos. Potser més atreta pel cognom del tiet o perquè fa referència
al Minotaure (llegenda que m’agrada), que no pas per aquesta portada dissuasiva,
l’escullo.
La protagonista, la Lillian,
és una pianista que arriba a Golconda (ciutat imaginària i droga pels sentits)
fugint d’un passat que vol oblidar. Golconda és llibertat. La Lillian no ha de
seguir normes. S’integra molt bé en la ciutat i els seus habitants, els frueix,
se’n fa amiga, vol ajudar-los. Ha vingut a buscar una vida senzilla, sense els
ulls crítics sota els quals ella s’ha sentit sempre observada. Ella és
indòmita, lliure, díscola, i en aquest ambient es troba com a casa. Ningú la
jutja (aparentment). Pot ser una Lillian mancada de disciplina.
En aquesta estada a Golconda,
la Lillian viu el present per revisar el seu passat. A partir de les vivències
d’ara amb amics que coneix, reinterpreta i entén la vida amb el seu marit; a
partir dels fills dels seus amics, entén els seus fills. Amb la vida dels
altres, entén la seva vida passada. Això li és possible bàsicament perquè el
ritme lent de l’illa li permet fer aquesta anàlisi interior, cap a la part
soterrada d’ella mateixa gaudint del paisatge i de la vida present.
Nin ens fa reflexions sobre
els errors circulars i la impossibilitat d’escapar de situacions viscudes i ens
desperta preguntes. De què fuig la Lillian? Escapa del seu jo? És per la por a
no manifestar el propi jo i sotmesos a un jo fictici, que s’erra una i una
altra vegada fins a reconèixer el jo íntim? Si el passat no se supera, si se’n
fuig, no es viu en un present il·lusori? Si la vida és el que va quedant,
oblidar-ne una part, no és rebutjar part de la vida viscuda? El viatge a
Golconda és un lloc a on trobar-se amb un mateix? És un lloc per a acceptar-se?
Som capaços de mirar-nos amb els nostres ulls o ens mirem a través dels ulls
dels altres? És la Lillian el Minotaure?
El Minotaure deu ser el
monstre que portem amagat. Compartim una part nostra, no tota, amb les persones
estimades. Sí, la Lillian (o un mateix) s’ha d’atrevir a baixar a les
profunditats on hi ha la pròpia bèstia dins el laberint i seduir-la. Encara que
no la traiem a la superfície, l’hem de conèixer perquè és una part de
nosaltres. Ens hi atrevim? I el que fa més por, ens atrevim a conèixer la part
minotaure de la persona estimada? La volem conèixer?
La descripció dels llocs,
personatges i pensaments de la Lillian mentre és a Golconda m’han atrapat (ens
aniria bé a tots anar-hi una temporada a aquest lloc). Ara bé, quan marxa i
analitza tot el seu passat i totes les seves relacions (pares, fills, marit,
amant, amiga...) amb el filtre de l’aprenentatge de la ciutat, es fa una mica
menys assequible. Continua sent poètic, però hi ha un punt d’abstracció que em
costa més de seguir.
Nin (que se’ns mostra a
través de la Lillian) era una dona poc convencional que li devia costar viure
com una dona del seu temps i això queda reflectit en el llibre. No sembla que
el llibre tingui un final concret, fins i tot conforme avança,
els pensaments agafen la forma de diari íntim. Dóna la impressió que és un
llibre fet de reflexions de l’autora mig novel·lades que ha utilitzat per
bolcar les seves inquietuds o divagacions que ha anat ordenant al llarg de les
seves vivències.
La prosa de Nin, que ens
obliga a una lectura tranquil·la, és molt bella i descriptiva. És vital, palpable,
aflora sensualitat. Et fa viatjar fàcilment a Golconda amb la seva bellesa,
colors i aromes. Una escriptura que impregna i que està escrita per assaborir-la.