La seducció del Minotaure

© Bocins Literaris

Títol: La seducció del Minotaure

Títol original: Seduction of the minotaur

Autor: Anaïs Nin

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Any: 1961

LaBreu Edicions

Abordo La seducció del Minotaure sense saber massa de l’Anaïs Nin. Només que va ser l’amant de Henry Miller, de qui vaig ser incapaç d’aguantar la lectura de Tròpic de Càncer per barroera, i la neboda de l’Andreu Nin, conegut polític trotskista i traductor al català de clàssics russos. Potser més atreta pel cognom del tiet o perquè fa referència al Minotaure (llegenda que m’agrada), que no pas per aquesta portada dissuasiva, l’escullo.

La protagonista, la Lillian, és una pianista que arriba a Golconda (ciutat imaginària i droga pels sentits) fugint d’un passat que vol oblidar. Golconda és llibertat. La Lillian no ha de seguir normes. S’integra molt bé en la ciutat i els seus habitants, els frueix, se’n fa amiga, vol ajudar-los. Ha vingut a buscar una vida senzilla, sense els ulls crítics sota els quals ella s’ha sentit sempre observada. Ella és indòmita, lliure, díscola, i en aquest ambient es troba com a casa. Ningú la jutja (aparentment). Pot ser una Lillian mancada de disciplina.

En aquesta estada a Golconda, la Lillian viu el present per revisar el seu passat. A partir de les vivències d’ara amb amics que coneix, reinterpreta i entén la vida amb el seu marit; a partir dels fills dels seus amics, entén els seus fills. Amb la vida dels altres, entén la seva vida passada. Això li és possible bàsicament perquè el ritme lent de l’illa li permet fer aquesta anàlisi interior, cap a la part soterrada d’ella mateixa gaudint del paisatge i de la vida present.

Nin ens fa reflexions sobre els errors circulars i la impossibilitat d’escapar de situacions viscudes i ens desperta preguntes. De què fuig la Lillian? Escapa del seu jo? És per la por a no manifestar el propi jo i sotmesos a un jo fictici, que s’erra una i una altra vegada fins a reconèixer el jo íntim? Si el passat no se supera, si se’n fuig, no es viu en un present il·lusori? Si la vida és el que va quedant, oblidar-ne una part, no és rebutjar part de la vida viscuda? El viatge a Golconda és un lloc a on trobar-se amb un mateix? És un lloc per a acceptar-se? Som capaços de mirar-nos amb els nostres ulls o ens mirem a través dels ulls dels altres? És la Lillian el Minotaure?

El Minotaure deu ser el monstre que portem amagat. Compartim una part nostra, no tota, amb les persones estimades. Sí, la Lillian (o un mateix) s’ha d’atrevir a baixar a les profunditats on hi ha la pròpia bèstia dins el laberint i seduir-la. Encara que no la traiem a la superfície, l’hem de conèixer perquè és una part de nosaltres. Ens hi atrevim? I el que fa més por, ens atrevim a conèixer la part minotaure de la persona estimada? La volem conèixer?

La descripció dels llocs, personatges i pensaments de la Lillian mentre és a Golconda m’han atrapat (ens aniria bé a tots anar-hi una temporada a aquest lloc). Ara bé, quan marxa i analitza tot el seu passat i totes les seves relacions (pares, fills, marit, amant, amiga...) amb el filtre de l’aprenentatge de la ciutat, es fa una mica menys assequible. Continua sent poètic, però hi ha un punt d’abstracció que em costa més de seguir.

Nin (que se’ns mostra a través de la Lillian) era una dona poc convencional que li devia costar viure com una dona del seu temps i això queda reflectit en el llibre. No sembla que el llibre tingui un final concret, fins i tot conforme avança, els pensaments agafen la forma de diari íntim. Dóna la impressió que és un llibre fet de reflexions de l’autora mig novel·lades que ha utilitzat per bolcar les seves inquietuds o divagacions que ha anat ordenant al llarg de les seves vivències.

La prosa de Nin, que ens obliga a una lectura tranquil·la, és molt bella i descriptiva. És vital, palpable, aflora sensualitat. Et fa viatjar fàcilment a Golconda amb la seva bellesa, colors i aromes. Una escriptura que impregna i que està escrita per assaborir-la.