 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Sobre la brevedad de la vida, el ocio y la
felicidad
Autor: Lucio Anneo Séneca
Títol original: De brevitatevitae, De otio, De
vita beata
Any: 49, 62, ?
Traductor: Eduardo Gil Bera
Acantilado
El llibre consta de tres assajos: sobre la brevetat de la vida,
sobre la vida feliç i sobre l’oci. L’ordre en que apareixen és també el meu
ordre de preferència quant a la lectura.
En l’assaig sobre la brevetat de la vida, Sèneca ens convida a
reflexionar si la vida és realment tan breu com ens sembla mentre la vivim o
se’ns fa breu perquè no aprofitem el temps, sinó que el malgastem en activitats
i en persones vanes. Ens fa veure que el temps ben dedicat, ens dilata el
present i que és en aquest temps on hem de raure la major part de la nostra
vida si en volem tenir el control.
Aquells que es recreen en el
passat o bé dipositen massa esperances en un
futur del tot incert, no viuen realment el seu temps i la vida se’ls
precipita perquè no la viuen. No viuen en el temps que han de viure. En una
època com la nostra, que sobrevalorem la rapidesa, aquests bons consells del
filòsof ens retornen la lentitud (recordo Momo
i la tortuga que, caminant a poc a poc, se’ls allargava el temps), el
pensament, la intensitat, la llibertat.
L’assaig sobre la vida feliç ens diu que per ser feliç has d’estar
d’acord amb la teva pròpia natura. Aquí ens trobem amb el primer escull, aquest
assaig costarà més que l’altre, però no per poc entenedor, sinó perquè ens
demana un esforç més gran. Si fem l’exercici de pensar quina és la natura de
cada un de nosaltres (en cas que la sabem, que també es podria donar el cas que
no ens haguéssim plantejat aquesta qüestió abans, mal entrenats a pensar, tan
distrets en la nostra espiral de temps dilapidat i els ritmes veloços que ens obliguen
a fer, fer i fer i ens deixen poc per
a ser), intuïm que això de la
felicitat, fins i tot la teòrica, és un afer difícil. Per què, on hem desat la
pròpia natura?
Tot seguit ve una part que a mi m’ha divertit força. Sèneca,
buscant la felicitat i dissociant-la dels plaers de tot tipus que diu que ens
esclavitzen (i hi podria estar una mica d’acord), es comença a omplir la boca
amb pàgines i pàgines sobre la virtut. En fa una apologia fins a punt que et comences
a creure mala persona, maleeixes Epicur i les temptacions quan... de cop,
després de dir-nos com hem de viure, reconeix que ell no és prou savi per viure
així. Vatua, quin tros de cínic aquest estoic!
L’assaig sobre l’oci són pocs més de 10 pàgines. El trobo menor en
qualitat. A més, en el primer assaig ens n’havia parlat una mica. Aquest
resulta una mica pobre comparat amb els altres dos, però donada la seva poca
extensió tampoc fa nosa llegir-lo.
Un clàssic molt recomanable.