5/7/16


“Sovint he meditat llargament si un ha d'udolar quan li peguen i el trepitgen. ¿Llavors no val més refugiar-se en un diabòlic orgull i oposar als botxins un silenci carregat de menyspreu? I m'he dit que s'ha d'udolar. En aquest planyívol udol, que de vegades penetra qui sap des d'on a través de les sordes parets, gairebé impenetrables, d'una cel·la, s'hi contenen els darrers vestigis de la dignitat humana i de la fe en la vida. En aquest udol l'home deixa la seva empremta a la terra i comunica als altres com ha viscut i com mor. Amb l'udol defensa els seu dret a viure, enviar un missatge als que són lliures, invoca ajuda i crida a la resistència. Si no queda cap altre recurs, s'ha d'udolar. El silenci és un veritable crim contra el gènere humà”
Contra tota esperança. Nadejda Mandelstam

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada