“Com cada moribund, se n'anava respectant els ritus, perdonant els enemics i estimant els amics, sense confessar- secret que ningú no destapa- que tot allò ja era insignificant. Ella ja no tenia importància. Els mirava amb una mirada cada vegada més modesta, amb una mirada senzilla, que per a ells, humans, era una mirada buida. Els estrenyia la mà cada vegada més fluix, amb una estreta que no deixava cap rastre, una estreta que segons ells era insensible”
Thomas
l’Obscur – Maurice
Blanchot
“No m'aguanta cap noció, cap imatge, cap sentiment. Tot i que no sentia res fa una estona, en experimentar cada sentiment només com una gran absència, ara, en l'absència completa de sentiments, és quan experimento el sentiment més fort. Estic esglaiat per l'esglai que no sento”
Thomas
l’Obscur – Maurice
Blanchot
“En totes les ànimes que l'envoltaven com unes clarianes, i a les quals es podia acostar tan íntimament com a la seva pròpia ànima, hi havia- única claror que en permetia la percepció- una consciència silenciosa, tancada i desolada, i la soledat era la que creava al seu voltant l'amable camp de les relacions humanes en què, entre infinits lligams plens d'harmonia i de tendresa, veia venir al seu encontre la seva mortal tristesa”
Thomas
l’Obscur – Maurice
Blanchot
“El seu primer pensament va ser d'impedir que ell respongués. Perquè ara que l'acabava de tractar talment un ésser al qual se li podien fer preguntes- acte imprudent i arbitrari-, el perill més gran era que també es tractés a si mateix talment un ésser que podia respondre i que podia fer sentir la seva resposta”
Thomas
l’Obscur – Maurice
Blanchot
 |
©
Bocins Literaris
|
“Dejar cumplido. El qué,
no importa. Irse dejando atrás
pocas cosas. Sólo objetos. Con
las cosas se hereda la tarea
del olvido. Clausurar el recuerdo.
Desprenderse en vida.
Lo indispensable acompañando”
Hilos –
Chantal
Maillard