5/10/22

 “Negli occhi porta la mia donna Amore,
per che si fa gentil ciò ch'ella mira”

Vida nova – Dante Alighieri

4/10/22

 “Mor en la meva ment allò que em passa,
joia formosa, quan jo vinc a veure-us,
i quan sóc a prop de vós sento Amor
dir: <<Fuig corrents, si la mort et fa por>>.
El meu rostre mostra el color del cor
que, defallint, es recolza allà on pot;
i per l'ebrietat del gran tremolor
les pedres sembla que cridin: <<Mor, mor>>”

Vida nova – Dante Alighieri

3/10/22

 “recerca Amor,
que tal vegada no és bo anar sense ell”

Vida nova – Dante Alighieri

2/10/22

 “poi che la mia beatitudine mi fu negata, mi giunse tanto dolore che, partito me da la genti, in solinga parte andai a bagnare la terra d'amarissime lagrime”

Vida nova – Dante Alighieri

1/10/22

 “qui hagués volgut conèixer Amor, només li hauria calgut mirar el tremolor dels meus ulls”

Vida nova – Dante Alighieri

30/9/22

 “quan ella apareixia en qualsevol lloc, per l'esperança de l'admirable salutació, cap enemic no em quedava, ans al contrari, venia cap a mi una flama de caritat que em feia perdonar qualsevulla que m'hagués ofès; i si algú llavors m'hagués demanat alguna cosa, la meva resposta hauria estat solament <<Amor>>”

Vida nova – Dante Alighieri

29/9/22

 “Piangete, amanti, poi che piange Amore”

Vida nova – Dante Alighieri

28/9/22

A la vora de l'aigua - Rosa Fabregat

© Bocins Literaris
Títol: A la vora de l’aigua
Autora: Rosa Fabregat
Any: 2008
Pagès Editors

 “No hi fa res que les cames es vinclin,
si la ment vetlla”

A la vora de l’aigua – Rosa Fabregat

27/9/22

 “La vida llisca
corrent avall,
sense percebre-la,
malgrat l'afany
d'encalçar-la
i retenir-la.
Pilota de la vida”

A la vora de l’aigua – Rosa Fabregat

26/9/22

 “Si cregués en el prodigi,
amb tot el cor,
i la lluna m'ajudava,
potser aquesta nit
caminaria
per la seva estela,
passa a passa”

A la vora de l’aigua – Rosa Fabregat

25/9/22

 “desitjo
intensament, aquesta nit,
la d'avui,
de lluna quasi plena,
baixar a la platja
i entrar a la sorra
amb els peus descalços,
i caminar a poc a poc,
fins arribar
a l'escuma blanca
on trenquen les ones,
i fan aquell fistó de nacre”

A la vora de l’aigua – Rosa Fabregat