 |
©
Bocins Literaris
|
“Sempre sabem el que els altres representen per a nosaltres, però no sabem mai el que nosaltres representem per a ells”
Les
ànimes grises – Philippe Claudel
“¿Què és una multitud? Res, si hi parles mirant-los als ulls són xais inofensius, però tots junts, gairebé enganxats els uns amb els altres, amb l’olor dels cossos, de la suor, dels alens, la contemplació de les cares, a l’aguait de qualsevol paraula, justa o no, es converteix en dinamita, en una màquina infernal, una olla de vapor a punt d’explotar-te a la cara si la toques”
Les
ànimes grises – Philippe Claudel
“És ben curiosa, la vida. No avisa. Tot s’hi barreja sense que es pugui triar i els moments de sang succeeixen els moments de gràcia sense més ni més. Fa l’efecte que l’home sigui un d’aquests còdols posats pels camins, que es manté dies i dies al mateix lloc, i que la puntada de peu d’un vagabund pot colpir i engegar pels aires sense cap raó. ¿I què hi pot fer el còdol?”
Les
ànimes grises – Philippe Claudel
“La guerra organitzava les seves
distingides representacions darrere el turó, a l’altra banda, ben lluny, és a
dir, finalment, enlloc, és a dir, a la fi d’un món que ni tan sols no era el
nostre. Ningú tenia ganes d’anar-ho a veure. En fèiem una llegenda: així hi
podíem conviure”
Les
ànimes grises – Philippe Claudel
“Tots es trobaven al mateix banc, al bo. Molts s’haurien pogut trobar al del davant, entre els dos guàrdies bigotuts, drets com ciris. I d’això, en el fons del fons, estic segur que n’eren obscurament conscients, se n’adonaven sense voler confessar-s’ho, i era el que feia que sovint fossin tan rancuniosos i terminants amb la persona que havien de jutjar, aquella que en definitiva haurien pogut ser, el seu germà de desgràcia o de valor”
Les
ànimes grises – Philippe Claudel
 |
©
Bocins Literaris
|
“¿Per què sempre ens trobem
drets a l’andana d’una estació
anònima, davant d’unes vies
que no es trobaran mai,
a cada pas dient adéu?”
A cada
pas dient adéu – Josep Maria Fulquet