“El meu únic consol quan me n'anava a
dormir era que, un cop seria al llit, la mare em vindria a fer un petó. Però
aquest petit ritual durava tan poc, ella tornava a baixar tan de pressa, que el
moment en què sentia com pujava, i com passava després, pel passadís de doble
porta, la fressa lleugera del seu vestit de jardí de mussolina blava, del qual
penjaven uns cordonets de palla trenada, era un moment dolorós per a mi. Un
moment que anunciava el que vindria tot seguit, quan m'hauria deixat, quan
hauria tornat a baixar. Així que, aquest petó de bona nit que m'agradava tant,
arribava a desitjar que passés el més tard possible, de manera que es
prolongués el temps de respir durant el qual la mare encara no havia vingut”
Combray. Marcel Proust
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada