Combray - Marcel Proust

© Bocins Literaris

Títol: Combray

Títol original: Combray

Autor: Marcel Proust

Traducció: Josep Maria Pinto Gonzàlez

Any: 1913

Viena Edicions

Llegir Combray és l’olor embolcallant del gessamí, és la dolçor dels segons previs a un petó, és l’abraçada espontània d’un fill, és acariciar una òliba o un pètal d’una rosa, és deixar enfonsar els peus en la sorra humida i fina de la platja, és la pluja que et roineja la cara, és l’olor del bosc humit, és trepitjar fulles o pedres o branques seques, és el tacte llis i fred d’un còdol de riu, és atiar un foc a terra que espurneja, és el soroll del blat daurat remogut per la brisa suau d’un migdia de finals de maig, és la mirada llarga i silenciosa d’algú estimat... Són sentiments purs, genuïns.

Introduir-se en Proust fa una mica de por. És inaccessible si vius estressat i meravellós si aconsegueixes entrar al seu univers tan ricament descriptiu. No és un autor que es pugui recomanar de cap de les maneres. Cada un ha de trobar-lo, o no. Per resistir la seva narració, has d’estar en un ritme vital molt lent, exageradament estàtic, perquè sinó l’abandones segur. Si nia en tu la pressa, no el suportaràs. No t’ha d’importar si trigaràs 2 setmanes o 2 anys a acabar-lo. I és que per llegir-lo s’ha de trobar el moment, no es pot llegir en qualsevol estadi de la vida. Però si el trobes i t’arriba, no et deixarà mai més. Perquè es gaudeix tant llegint Proust, que un cop acabat el llibre, el tornes a llegir immediatament una segona vegada. Tot seguit. I aleshores descanses perquè et caldrà descansar. La bellesa sublim també s’ha de dosificar, un excés indigesta. Deixes Proust durant uns mesos, sabent que quan hi tornis, en un moment que ha de ser tranquil o no serà, et rebrà amb els braços oberts i càlidament et tornarà a atrapar la seva prosa, que t’abraça un cop t’hi acostumes. No és gens fàcil, doncs les descripcions són llarguíssimes... però precioses. Juga amb les frases subordinades, te les has de llegir 2, 3, 4 ó 5 vegades per no prendre’t. Espectacular, la traducció del Pinto. És impecable.

Combray és el primer llibre de la gran obra de Proust A la recerca del temps perdut. Són els records de la infantesa- joventut del narrador (que s’intueix que és el mateix Marcel Proust) en el seu poblet de vacances. Records aparentment simples com l’espera del petó de la seva mare abans d’anar a dormir, el gust de la famosa magdalena sucada amb til·la i el despertar dels records amagats i associats, la presentació del senyor Swann protagonista del següent llibre de la sèrie, la descripció del campanar de Combray amb tota mena de detalls, les passejades diàries sense res d’especial per camí de Swann o pel camí de Guermantes. L’acció que es narra a Combray és minsa.

Retorno a Combray quan tinc una enorme necessitat de llegir, però no disposo d’energia suficient per a cap història nova. És un lloc que s’acaba estimant perquè tots tenim un lloc semblant en la nostra infantesa que ens el recorda. El valor del temps es transforma, mentre hi ets, en unes vacances eternes. A Combray ets feliç.

Oscar Wilde en l’assaig La decadència de la mentida (molt recomanable) ens parla de com la natura i la vida copia l’art; sí, sí, i no al revés que seria el més raonable de pensar. Llegint Proust entens el que ens explica Wilde: és com si les nostres emocions i sentiments reals els tinguéssim perquè Proust ens ha educat, ens ha descobert i despertat una sensibilitat que teníem adormida o no prou desenvolupada.

Viena Edicions està fent una feina excel·lent editant en català A la recerca del temps perdut en 12 volums. Proust és un valor arriscat i segur alhora.

Pinto diu molt encertadament que Combray és la més bella de les petites capelles de la gran catedral que és A la recerca del temps perdut.

“havia desagradat tothom perquè, com que havia vingut a dinar amb una hora i mitja de retard i tot ple de fang, en comptes d'excusar-se, havia dit:

- Mai no em deixo influir per les pertorbacions de l'atmosfera ni per les divisions convencionals del temps. Amb molt de gust rehabilitaria l'ús de la pipa d'opi i del kris malaisi, però ignoro el d'aquests instruments infinitament més perniciosos i per altra banda vulgarment burgesos que són el rellotge i el paraigua”

Combray. Marcel Proust

“com que la meva imaginació reprenia forces en contacte amb la meva sensualitat, i la meva sensualitat es vessava en tots els dominis de la meva imaginació, el meu desig ja no tenia límits”

Combray. Marcel Proust

“La vaig mirar, d'entrada amb aquella mirada que no és tan sols la portaveu dels ulls, sinó que és la finestra on s'aboquen tots els sentits, ansiosos i petrificats, la mirada que voldria tocar, capturar, endur-se el cos que està mirant, i amb ell l'ànima; i després, amb la por que tenia que d'un moment a l'altre el meu avi i el meu pare percebessin aquesta noia i me'n fessin allunyar tot dient-me que corregués una mica davant d'ells, amb una segona mirada, inconscientment suplicant, que mirava de forçar-la perquè es fixés en mi, perquè em conegués!”

Combray. Marcel Proust

“No hi ha cap persona, per més gran que sigui la seva virtut, a qui la complexitat de les circumstàncies no pugui dur a viure un dia en la familiaritat del vici que sol condemnar més formalment”

Combray. Marcel Proust

“Però quan no subsisteix res d'un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l'olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l'edifici immens del record”

Combray. Marcel Proust

“Miri de conservar sempre un tros de cel a sobre de la seva vida, jove”

Combray. Marcel Proust

“és remarcable de quina manera una persona sempre excita l'admiració per les seves qualitats morals entre els pares d'una altra persona amb qui manté relacions carnals. L'amor físic, tan injustament denigrat, força de tal manera qualsevol ésser a manifestar fins a les mínimes parcel·les de bondat que posseeix, d'abandó de si mateix, que resplendeixen fins i tot als ulls de l'entorn immediat”

Combray. Marcel Proust

“s'imaginen que poden tastar en una realitat l'encís d'allò que somien”

Combray. Marcel Proust

“Cada vegada que veia en els altres un avantatge, per petit que fos, que ella no tenia, es convencia que no era un avantatge, sinó un mal, i els planyia per no haver-los d'envejar”

Combray. Marcel Proust

“El meu únic consol quan me n'anava a dormir era que, un cop seria al llit, la mare em vindria a fer un petó. Però aquest petit ritual durava tan poc, ella tornava a baixar tan de pressa, que el moment en què sentia com pujava, i com passava després, pel passadís de doble porta, la fressa lleugera del seu vestit de jardí de mussolina blava, del qual penjaven uns cordonets de palla trenada, era un moment dolorós per a mi. Un moment que anunciava el que vindria tot seguit, quan m'hauria deixat, quan hauria tornat a baixar. Així que, aquest petó de bona nit que m'agradava tant, arribava a desitjar que passés el més tard possible, de manera que es prolongués el temps de respir durant el qual la mare encara no havia vingut”

Combray. Marcel Proust