7/3/19

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli


© Bocins Literaris
Títol: Set lliçons breus de física
Títol original: Sette brevi lezioni di fisica
Autor: Carlo Rovelli
Traducció: Laia Font i Mateu
Any: 2014
Anagrama


Set lliçons breus de física del físic teòric Carlo Rovelli és un assaig concís que pretén acostar el lector no versat en aquesta matèria a les teories i avenços d’una ciència, la física, que a priori fa respecte i que té molts punts de connexió amb àrees com les matemàtiques, la química, la biologia, la tecnologia o la filosofia. L’assaig està dividit en 7 capítols o lliçons didàctiques, explicades amb entusiasme i amb una claredat (i amb la quàntica ho té difícil) que s’agrairia trobar en alguns professors d’institut que han fet d’aquesta assignatura una nosa pels alumnes. Ben explicada, la física és fascinant.

Comença explicant-nos l’obra mestra de Einstein, la bonica teoria de la relativitat, una teoria que va obrir una nova mirada al món i que explica l’espai, el temps, la vida dels estels, la projecció de la llum, l’expansió de l’univers, les ones gravitatòries i els forats negres. Enfrontada amb aquesta teoria però també demostrada, ens presenta l’altre pilar de la física actual, la física quàntica, una teoria poc elegant que ens ha desenvolupat tecnològicament i que al mateix temps, continua sent (un segle després) la gran desconeguda. Rovelli ens dibuixa l’arquitectura del cosmos en tota la seva amplitud, de la macroscòpica a la microscòpica, explicant l’evolució al llarg del temps del coneixement humà respecte aquest punt. El món de les partícules ínfimes (quarks, gluons, neutrins) ens pot semblar un món fictici i gairebé demana al iniciat un acte de fe. Però els físics teòrics no llancen la tovallola i malgrat disposar de les dues teories de fa més d’un segle sense trobar-hi el punt d’enllaç (si és que n’hi ha) continuen indagant per trobar una explicació inclusiva que expliqui el món de forma coherent. Rovelli també ens acosta al camp de la termodinàmica i, per sorpresa meva, ho lliga amb l’existència del temps. Ens fa preguntar sobre la percepció tan humana del pas del temps i la nostra subjectivitat, alhora que ens trenca la idea d’un present simultani a tot l’univers. Potser els forats negres, ens diu esperançat, seran la pedra Rosetta per poder conjugar els quàntums, la gravetat i la termodinàmica. Ho trobo molt interessant i sé que voldré saber-ne més.

Per acabar, parla de nosaltres, els humans que pretenem descriure el món de forma objectiva, però no podem oblidar (com a integrants i subjectes que som) que la nostra visió està forçosament esbiaixada. De la mateixa manera que la nostra consciència només ens descobreix una part insignificant de la complexitat neuronal, potser l’assoliment del coneixement total de l’univers també ens és vedada per les nostres limitacions com a espècie.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada