El somni de Lucreci - Martí Domínguez

© Bocins Literaris

Títol: El somni de Lucreci

Autor: Martí Domínguez

Any: 2013

Proa

El somni de Lucreci de Martí Domínguez, d’acord amb el subtítol del llibre, és “una història de la llibertat del pensament”. Aquest assaig fou guanyador del 34è premi Carles Rahola d’assaig. Soc lectora assídua de les novel·les de Domínguez i he de dir que se’n surt igual de bé fent d’assagista.

Com a punt d’origen, Domínguez escull el poeta Lucreci. Una veu analítica, racional i actual d’un segle abans de Crist que va plasmar les seves idees a De rerum natura (Sobre la naturalesa). El poeta romà buscà el perquè de les coses, de la natura i de l’ésser humà, trencant el vincle diví i deixant pas a l’esborronador atzar. Al seu torn, en la seva obra va voler honorar a Epicur, Demòcrit i Heràclit, filòsofs que admirava.

Domínguez comença comparant Lucreci amb el famós Plini el Vell, autor de la Història Natural escrita l’any 70 d.C. Mentre que Plini era un lector heterogeni, crèdul i fantasiós que recollia anècdotes per entretenir al lector; Lucreci, en canvi, era un savi escèptic que volia explicar el món. El pas de Lucreci per l’Edat Mitjana és de descrèdit i oblit. És una època fosca per la ciència en la qual la natura s’interpreta segons la religió i els animals s’usen d’exemple o contraexemple per donar lliçons morals. Així doncs, el pensament lucrecià és del tot herètic en la concepció cristiana del món i s’ignora.

Aportant llum a les tenebres, el 1417 es redescobreix el manuscrit De rerum natura a Suïssa després de deu segles de silenci, coincidint amb el Renaixement italià. L’autor explica la influència que el romà va tenir en artistes com Boticelli o Piero de Cosimo. Amb la impremta, el pensament de Lucreci s’estén (malgrat la crítica de l’església i la prohibició en les escoles) en els ambients cultes de França i Anglaterra, on l’adopten pensadors com Montaigne i Bacon. Representa un model a seguir per deixar enrere les supersticions. De fet, alguns van ser castigats i van patir la persecució en primera persona: Galileu (que va haver de retractar-se acusat per la Inquisició d’acceptar la teoria heliocèntrica de Copèrnic) i Giordano Bruno (cremat a la foguera uns anys abans). Fets que es van considerar com els primers triomfs de la ciència contra el dogmatisme de la fe. Més endavant, l’observació de la varietat d’espècies animals i posteriorment el descobriment d’infinitat d’éssers microscòpics (on involucrar-hi la moralitat ja no tenia ni cap ni peus), hauria d’haver deslligat qualsevol excusa religiosa del món natural.

Domínguez repassa noms i pensaments de personalitats que van estar influenciades per Lucreci (seguidors o detractors) però que han tingut importància per a la ciència i el progrés: el classificador Linné, el comte Buffon, l’ateu Diderot, el deista Voltaire, el rústic Rousseau, el reconciliador Goethe, l’excèntric Erasmus Darwin (l’avi) i l’evolucionista Charles Darwin. I ja entrat el segle XX, el genetista Mendel, els oportunistes Watson i Crick fins arribar al determinisme genètic més modern de Wilson, entre d’altres. Tot un reguitzell de personatges i coneixements que l’autor, com a naturalista i amant del món de les idees, vol compartir amb nosaltres. Aprofitem-ho!

Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

© Bocins Literaris

Títol: Un disfraz equivocado

Autor: Fernando Pessoa

Traducció: Martín López- Vega

Il·lustració: Adolfo Serra

Nórdica Libros

Un disfraz equivocado és una antologia poètica de l’enigmàtic Fernando Pessoa seleccionada per Nórdica Libros. De la infinitat (més d’un centenar) d’escriptors heterònims, personalitats senceres amb biografia inventada inclosa que Pessoa va crear, el poemari recull poemes dels heterònims més coneguts. Em fascina l’excentricitat de l’autor per idear i mantenir tantes vides, com si fossin reals, orbitant al seu voltant.

Un poema-divisa d’Álvaro de Campos (l’avantguardista) encapçala el llibre per donar pas a El guardador de rebaños d’Alberto Caeiro (el pastor), un extens poema que traspua la intensa discussió filosòfica amb la qual l’autor devia lluitar de forma constant. Seguidament, alguns poemes de Ricardo Reis (el clàssic) amb l’enèrgic Para ser grande, per tornar a Álvaro de Campos i els seus versos d’estil elegant que alternen la capacitat de somniar amb l’acceptació de la derrota. D’aquest, destacaria Estanco en el qual exposa la insignificança humana, l’honestedat de Poema en línia recta i la insatisfacció de Al volante del Chevrolet por la carretera de Sintra... Tanca el poemari l’Autopsicografía, on el propi Pessoa intenta fusionar-se amb el lector.

Malgrat no tenir prou bagatge poètic per diferenciar els heterònims, com a conjunt, Pessoa m’ha agradat. És un autor ben curiós!

La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

© Bocins Literaris

Títol: La mort d’Ivan Ilitx

Títol original: Smert Ivana Ilitxà

Autor: Lleó Tolstoi

Any: 1886

Traducció: Anna Estopà Casals

Quaderns Crema

Prometo deixar els russos durant una temporada, però després de Turguénev amb Dos amics i de Dostoievski amb Memòries de la Casa Morta, no he pogut evitar fer triplet amb Tolstoi i La mort d’Ivan Ilitx. En aquesta breu novel·la, Lleó Tolstoi ens obliga a mirar la mort de cara, posant-nos en la pell d’Ivan Ilitx, membre d’un tribunal i pare de família de mitjana edat. Un home corrent que ha sabut progressar professionalment fins a una posició còmoda i que ha format la llar (també còmoda) que s’esperava d’un home del seu rang, concentrant-se en els bons moments i escapolint-se dels dolents per tal que no se li desmunti l’aparador que ha aconseguit amb més esforç que il·lusió.

A causa d’una caiguda sense importància (ridícula fins i tot), Ivan Ilitx començarà a patir un fort dolor al costat, que en lloc de dissipar-se amb el temps, es manifestarà cada cop amb més intensitat. El mal creix igual que la preocupació d’Ilitx, que no troba en els metges cap resposta convincent. El pas en el protagonista, de la condició de malalt a saber-se moribund està molt ben aconseguit. Tolstoi exprimeix el neguit de l’individu davant aquesta conscienciació fatal, així com la relació complexa que estableix la mort, que s’acosta mica en mica però inexorablement, amb les persones de l’entorn d’Ilitx, sobretot les més properes.

Amb la mort rodant a la vora, aquesta ja no es pot veure més com una aliena. El pensament de la pròpia mort és arraconat per la incomoditat que provoca i s’ajorna tota confrontació amb ella fins que no queda cap altre remei. Ilitx s’adona amb horror que la mort és només seva, que companys i familiars es dediquen a ignorar-la, a menysprear-la, a fer com si no existís, a continuar vivint com si res, a rebaixar-la a categoria de malaltia o de molèstia, com una nosa de la qual no cal ni parlar-ne. Ilitx tan sols troba consol en Gueràssim, un criat que el plany i no dissimula, i que sap estar al seu costat amb la dignitat que manca a la resta. Illitx no entén perquè ha de morir justament ell i busca respostes (com si n’hi hagués alguna) i culpabilitats, es qüestiona com ha obrat i es desespera pensant si ha viscut una mentida. Però no deu semblar falsa i malaguanyada qualsevol vida a qui es troba a les portes de la mort?

Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

© Bocins Literaris

Títol: Memòries de la Casa Morta

Títol original: Записки из Мёртвого дома

Autor: Fiódor Dostoievski

Any: 1862

Traducció: Jaume Creus

Adesiara Editorial

A Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski converteix en narració la seva experiència a una presó de Sibèria, on va complir una condemna de treballs forçats (commutada d’una condemna a mort) presumptament per conspirar contra el tsar de Rússia. Les memòries no les explica com a Dostoievski, sinó que utilitza un personatge fictici, en Aleksandr Petróvitx Goriàntxikov, un colon siberià que ha passat deu anys a presidi per haver matat la seva dona i que coincideix amb ell en una petita vila.

Les memòries no estan escrites en forma de diari. Dostoievski dona més pes als records del primer any, que són els més vívids, i els ordena per capítols temàtics per no fer-se repetitiu. L’estada a la presó, que anomena casa morta, la viu com una mort en vida. Mentre resten allí, els condemnats senten que han perdut la connexió amb el món anterior. Membres amputats de la societat, viuen de records.

Comença explicant la impressió abominable que li fa el penal quan arriba i veu un grup d’homes engrillonats que es dirigeixen a treballar mentre ell es recupera de la duresa del viatge. Durant el trajecte, el protagonista ja ha participat en vivències que l’han marcat, com per exemple quan descobreix que hi ha desgraciats (alguns voluntaris, altres intimidats o enganyats) que es canvien la identitat amb d’altres presos, complint penes molt més llargues i dures a canvi de diners. Ell, que és de classe noble, observa que no serà mai vist com un del grup i des del primer moment es pregunta com ha de comportar-se. La sensació d’aïllament causada pel seu origen, que el separa de la resta, serà un dels turments morals que el rosegaran, així com la impossibilitat d’estar sol en cap moment durant tot el temps que passarà a la presó. El protagonista, que es jutja de forma implacable, qüestiona l’eficàcia del sistema penal perquè no observa penediment real en molts dels seus companys, que encara han après més maleses.

Dostoievski explica com passen el temps a presidi: treballs forçats, baralles, robatoris, insults, jocs de cartes, borratxeres, contraban, intents de fuga... mentre eviten la bestialitat del major i els seus temibles càstigs corporals a cops de baqueta. Mostra la brutícia dels banys públics i la roba infecta de l’hospital. Relata amb cruesa la desesperació prèvia dels presos a l’execució del càstig i com cometen noves faltes o s’autolesionen per tal d’ajornar el moment fatídic. Blasma amb dolor la indignitat de deixar morir homes greument malalts amb els grillons posats. Però també recorda la compassió sincera dels metges, la necessitat d’esperança per no embogir, les bones persones que va descobrir tard per haver-les mesurat erròniament amb el patró de la vilesa, la il·lusió del Nadal i les representacions teatrals que els ajuden a no oblidar que continuen sent homes, amb desitjos i anhels. I sobretot, que darrere aquesta monotonia a vessar de dies idèntics, els espera, talment com una forma de resurrecció, la llibertat.

Vint-i-set poemes - W. H. Auden

© Bocins Literaris

Títol: Vint-i-set poemes

Autor: W. H. Auden

Any: 1928- 1973

Traducció: Salvador Oliva

Quaderns Crema

En el poemari És morta la poesia? Joseba Sarrionandia esmenta un poeta anglès que encara no he llegit, W. H. Auden. Per fer-ne un tastet, agafo la selecció de Vint-i-set poemes, una edició bilingüe de Quaderns Crema traduïda per Salvador Oliva.

Els poemes escollits són una aproximació a l'obra d'Auden, que abasta diferents estils i temàtiques, i es presenten en l’ordre temporal en què van ser escrits. Diuen d’ell que va ser un poeta que es va sentir còmode en l’època en la qual va viure i com a bon observador que en fou, ho plasma de forma crítica tant en els seus poemes com en la resta de la seva escriptura, que va ser prolífica. Però la seva poesia no és només descriptiva, té un fort component filosòfic. Auden es fa preguntes constantment i sembla que conversi amb el lector. Els poemes tracten sobre la guerra i el dolor, la mort de les persones estimades, l’acceptació d’un mateix, el pas del temps en l’amor i la vida en comú. També homenatja els seus mestres, a destacar un poema dedicat a W. B. Yeats. La part de versos curts- aforismes són sentències que interpel·len directament a l’intel·lecte. L’estil modern i versàtil de l’escriptura, així com el compromís social i polític d’Auden m’ha recordat a la poeta Wislawa Szymborska.

Fent la ressenya, m’assabento que Edicions 1984 ha fet una tria més àmplia dels seus poemes a Un altre temps. Ara que l’he descobert, hi tornaré segur.

Dos amics - Ivan Turguénev

© Bocins Literaris

Títol: Dos amics

Títol original: Два приятеля

Autor: Ivan Turguénev

Any: 1854

Traducció: Jaume Creus

Viena Edicions

Fa dies que segueixo amb atenció l’acurada sèrie Petits plaers de Viena Edicions que ha vist la llum enguany. Una bona idea de l’editorial: brindar al lector relats curts poc coneguts (i diria que no editats en català) d’autors de renom. Una manera d’aportar literatura d’escriptors solvents a lectors que disposen de poc temps o fer un tastet de la seva obra i perdre la por a llegir altres llibres més extensos. Per començar i ara que ve el fred, acoto la tria entre els russos. Cediria de grat davant Txèvhov, el mestre dels relats, però com que he llegit menys Turguénev, trio Dos amics.

Viazovnín, un jove de bona família, deixa la ciutat, on viu per sobre de les seves possibilitats, i torna forçat a la monòtona vida de camp per intentar contenir les despeses econòmiques i continuar vivint de rendes. Allí coneix Krupitsin, un veí uns anys més gran que ell. Malgrat que els seus caràcters i inquietuds difereixen força, de seguida es fan amics. Viazovnín és un home cultivat, en canvi a Krupitsin li agrada la vida senzilla i en gaudeix. Turguénev ens transporta amb traça al dia a dia dels nobles russos: àpats generosos, sobretaules eternes, lectures, migdiades... hores i hores de temps compartit pels dos amics. Temps que per a Viazovnín es converteix en avorriment. Per suplir-lo, Krupitsin li suggereix  que hauria de buscar-se una esposa i s’ofereix a ajudar-lo en la cerca. I així, talment com un conte clàssic i relatat amb un punt d’humor, els dos amics es disposen a trobar una companya per Viazovnín. Una viuda instruïda i donada als plaers, una noia egocèntrica i xerraire o una jove casolana de somriure i ulls bonics, quina d’elles serà l’escollida?  

Esperando a Godot - Samuel Beckett

© Bocins Literaris

Títol: Esperando a Godot

Títol original: En attendent Godot

Autor: Samuel Beckett

Any: 1952

Traducció: Ana María Boix

Tusquets Editores

Esperando a Godot de Samuel Beckett planteja el problema de l’existència de forma extrema en una obra de teatre de dos actes, plena de sentències filosòfiques repartides enmig de diàlegs aparentment absurds. Estragon i Vladimir (o Gogó i Didi) es troben cada capvespre en un lloc desolat on no hi ha res, tret d’un arbre i una pedra gran on seure per tal d’esperar Godot abans no caigui la nit. Els dies, marcats pel tedi existencial, se’ls fan tots iguals. No saben des de quan l’esperen ni fins quan l’esperaran. Potser des d’ahir o potser tota l’eternitat.

Qui és Godot? Què representa? Què és allò que s’espera i mai no arriba? La felicitat? Déu? (en anglès, God, i d’aquí Godot?) Beckett va negar diverses vegades que es volgués referir a Déu, però el nom sembra sospites. Els protagonistes no coneixen Godot, però un nen que treballa per ell els porta el missatge, dia sí dia també, que l’endemà vindrà. Didi encarna la paciència, la tenacitat, la raó, la memòria; Gogó, l’acció, el dubte, el convenciment, l’oblit. A part d’ells dos, apareixen a escena, en Pozzo i el seu esclau en Lucky, els quals podrien simbolitzar el poder i la submissió de la humanitat respectivament. ¿Beckett volia retratar també un món que obeeix ordres sense qüestionar-les, un món que accepta i no es rebel·la?

Pozzo i Lucky són personatges que evolucionen, en canvi Gogó i Didi no. ¿És perquè el pes de l’eternitat se sent més sobre un mateix que sobre els altres? El tedi i l’avorriment és un afer del jo? Gogó i Didi volen abandonar, però sempre es queden ja que no poden fer res més. Esperar mentre viuen, esperar perquè viuen. Marxar és no tenir esperança i l’ésser humà, resilient i adaptable, ha d’esperar Godot, sigui el que sigui.

Casualment ara representen l’obra a la sala Beckett. Si el text és notable, la interpretació és brillant. Si encara hi sou a temps, no us la perdeu.

Llibertat - Jonathan Franzen

© Bocins Literaris

Títol: Llibertat

Títol original: Freedom

Autor: Jonathan Franzen

Any: 2010

Traducció: Josefina Caball

Edicions 62

He trigat tant a llegir-me Llibertat de Jonathan Franzen, un llibre recomanat que feia anys que corria per casa, perquè em feien mandra les seves vuit-centes pàgines. Però la veritat és que un cop començat, l’estil fresc i la ironia (amb un punt de mala llet) que l’autor utilitza per retratar una família del nou mil·lenni, la converteixen en una lectura ràpida i entretinguda.

La Patty i en Walter Berglund, simpàtics i atents, representen el patró de la classe mitjana americana. Ella, una ex jugadora de basquet amateur i mestressa de casa per vocació; ell, un advocat ecologista demòcrata, són pares de la universitària Jessica i l’adolescent Joey. El matrimoni és un referent al barri, l’enveja d’uns veïns que fomenten unes relacions hipòcrites del tot normalitzades en un entorn aparentment amigable. La Patty és una mare, esposa, veïna tan bona que no sembla real: sempre les paraules adequades, els consells justos, els favors desinteressats a tothom, mai es queixa, mai no crítica (sí, fa molta ràbia tanta perfecció). Però per sota d’aquesta capa immaculada, Franzen aviat començarà a mostrar-nos zones brutes que donaran al personatge una evolució molt interessant.

El detonant que capgira la felicitat postissa dels Berglund és l’embolic d’en Joey (que tot just entra a l’adolescència i que fins aleshores havia tingut una relació excel·lent amb la seva mare) amb la Connie, una veïna de tretze anys, filla d’una mare soltera. De cop, el món idíl·lic familiar de la Patty s’enfonsa quan el fill predilecte abandona la llar per anar a viure a la casa de davant, amb la noia, la mare i el seu xicot republicà. La Patty busca consol en la beguda mentre que en Walter es refugia en la feina, que donarà un tomb inesperat.

Per indicacions de la terapeuta, la Patty comença una narració autobiogràfica de la seva vida, en la qual retrocedeix força enrere. Així ens assabentem del sentiment d’abandó que la va acompanyar durant la infància en una família on es trobava fora de lloc, la salvació de l’esport, l’amistat íntima amb una pertorbada i addicta a les drogues que s’obsessiona amb ella, l’atracció brutal que sent pel Richard, músic que porta una vida insana i amic d’en Walter, el bon noi amb qui s’acabarà casant sense estar-ne enamorada, però que la fa sentir millor persona. Vol estimar-lo per ser millor. Però, serà suficient?

En quin moment comença l’engany de la Patty? Ara, quan el Richard torna a infiltrar-se en les seves vides? O va començar molt abans? Qui és el més perjudicat? En Walter, que ha viscut una vida còmoda, però potser falsa; en Richard, que ha renunciat a un amor recíproc per l’amistat del Walter; o la Patty, que s’ha traït a ella mateixa? Conforme la Patty avança, amb les seves imperfeccions i febleses, se’m fa més creïble i humana, i em comença a caure bé. L’autoconeixement és total i la sinceritat extrema. Contrasta amb la rigidesa d’en Walter, qui es creu moralment superior únicament perquè no es coneix tan bé.

Franzen crea una bona novel·la sobre les dificultats de l’amor amb la parella i la complexa relació de pares i fills, la limitació de l’amor exclusiu, la convivència que va edificant malgrat les petites destruccions, l’orgull que ens allunya de la gent estimada... És l’amor compatible amb la llibertat individual?

Ombres - Francesc Garriga Barata

© Bocins Literaris

Títol: Ombres

Autor: Francesc Garriga Barata

Any: 2000

Edicions Proa

Quan vaig descobrir en Francesc Garriga Barata amb el poemari Tornar és lluny ja sabia que hi tornaria un dia o un altre. Agafo Ombres (que va ser escrit uns anys abans, quan el poeta encara no tenia el reconeixement merescut que més tard se li donaria) expressament. Vull anar una mica enrere en el temps per comparar els poemes d’aleshores amb els darrers. I no hi trobo cap diferència: per a mi, són iguals de bons. Que arbitrària l’arribada de la popularitat, i que poc relacionada amb el talent!

A Ombres el poeta es fa gran i amb la vellesa es vol desprendre de la màscara protectora. Com expressa a la divisa que enceta el poemari, se sent carn viva. Es despulla perquè no val la pena amagar-se. Ja no té edat per arrossegar mentides que li fan tremolar la veu. Els seus versos són íntims, ens parla d’ell mateix.  D’un desig que li arriba massa tard i que ara no sap ben bé què fer-ne i de les ombres (paraula que escampa gairebé una vintena de vegades pel llibre) que l’acompanyen. Poeta solitari, Garriga es fa preguntes, filosofa. Vol trobar els mots imprescindibles i ho aconsegueix amb uns versos lliures que ja no deixaran de ser-ho.

El món d'ahir - Stefan Zweig

© Bocins Literaris

Títol: El món d’ahir

Títol original: Die Welt von Gestern

Autor: Stefan Zweig

Traducció: Joan Fontcuberta

Any: 1941

Quaderns Crema

El món d’ahir és el valuós testimoni en forma de memòries d’Stefan Zweig, un dels escriptors més destacats d’Europa, que comprèn des de finals del segle XIX fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. Un període on van passar massa coses a una sola generació, la qual va haver de coexistir amb el desenvolupament científic i tecnològic mai vist fins aleshores, però també amb el retorn a la barbàrie. El 1941, Zweig, apàtrida, exiliat i sense lligams amb el món on havia viscut, escriu les seves memòries (de forma literal perquè s’ha de refiar només del record, ja que no conserva cap document) per a la posteritat.

Fill d’una família de jueus acomodada i cosmopolita de Viena, Zweig ens descriu la seva joventut, a les acaballes del segle XIX, en consonància amb l’esperit d’il·lusió i optimisme propis d’una època segura i estable. Ell, com molts altres joves de la burgesia, té arrelat un fort sentiment de llibertat interior. Crític amb l’escola, que troba rígida i avorrida, s’agrupa amb companys entusiastes amb qui comparteix inquietuds i afany de cultura fins a esdevenir tan o més experts que els seus professors. Viena, ciutat interessada en les arts per sobre de qualsevol altra cosa, els ho posa fàcil.

Els primers referents són els poetes Hofmannsthal i Rilke, talents precoços amb una forta dèria de producció artística. El seu pas interessat per la universitat de filosofia és una excusa per disposar més temps per fer el que li agrada: escriure.  Zweig es força a sortir de la seva zona de confort i marxa a viure a Berlín on freqüenta ambients amorals i es bolca a traduir (li serveix d’entrenament) l’obra sencera del poeta flamenc Émile Verhaeren, a qui admira i de qui es fa amic. El pas de l’endreçada i poc elegant Berlín a la lliure i oberta París, on coneix Rodin, li encomana el plaer de viure i el rigor del treball. La seva etapa de formació està lligada a un sentiment de provisionalitat, Zweig se sent ciutadà del món i combina la seva feina en una editorial, amb les traduccions i el col·leccionisme. Durant els anys pròspers, previs a la catàstrofe de la guerra, es dedica a viatjar per Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica i fa amistat amb Romain Rolland, que encarna la consciència moral europea. Però la llavor expansionista dels països i el discurs de l’odi ha anat arrelant, i durant l’estiu del 1914 esclata la Primera Guerra Mundial, una guerra que ningú va imaginar tan llarga. Zweig debat la postura dels intel·lectuals, que enlloc de defensar la pau van afegir-se a l’exaltació de la guerra. La seva lluita, ara que comença a ser un escriptor conegut, és poder expressar les conviccions pacifistes d’arreu (també les del bàndol considerat enemic, on ell conserva les seves amistats i s’hi comunica temeràriament) en una època de censura. Ell, amb altres homes de pau aïllats, utilitzen el mètode de l’atac recíproc per poder esbombar les idees que comparteixen, fent com si les critiquessin, per tal que arribin a més gent.

Zweig descriu l’Àustria mutilada després de la guerra, enmig d’una època anàrquica i marcada per la misèria, la pèrdua de la fe en les autoritats, la incredulitat dels joves, la depreciació dels diners, la manca d’ètica i moral... senyals que auguren una reacció terrible, posposada per la treva de relativa tranquil·litat del 1924 al 1933. Durant aquest període, l’autor, que ja gaudeix d’un èxit notori a nivell mundial, aprofita per viatjar a Itàlia, on veu néixer el feixisme de Mussolini; i a Rússia, on promou les seves idees fraternals i fa amistat amb Gorki. Però sota la calma aparent, la població alemanya, a causa de les penúries econòmiques de la postguerra, s’agita contra els que intenten reorganitzar el país i no sobre els qui van causar la guerra. Hitler comença a guanyar adeptes mentre Europa s’ho mira impassible. La posició de Zweig esdevé perillosa i s’exilia a Londres on agraeix el consol que li proporciona l’amistat de Freud. El nacionalsocialisme s’estén ràpid, entretant França i Anglaterra lliuren vergonyosament Txecoslovàquia a Hitler. L’estiu del 1939 fracassa l’última esperança basada amb la peace for our time i arrenca la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. A diferència de la guerra d’expansió de fronteres del 1914, la del 1939 és una guerra ideològica. L’autor, com a humanista que ha defensat la idea de la convivència dels pobles europeus, se sent sol i fracassat. Un any després d’escriure les memòries, Zweig decideix posar fi a la seva vida, junt amb la seva segona esposa.

El llibre és un document històric substancial per si sol, encara que no es conegui l’obra de Zweig. Només n’he de fer dos comentaris crítics. L’autor a l’inici es compromet a exposar-nos una narració sincera i imparcial. La imparcialitat li trontolla una mica en parlar d’Àustria (però sembla sincer), i potser a causa d’una visió esbiaixada per l’amor que li tenia, fa més benèvol i inclusiu l’imperi austrohongarès del que devia ser en realitat. També m’ha sobtat la poca rellevància que dona en el text, tant a la seva primera esposa com a la segona, dues persones amb qui va compartir vida i professió.

Un llibre molt recomanable per no oblidar una història que tossudament vol repetir-se.

Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló

© Bocins Literaris

Títol: Més enllà del parlar concís

Autora: Montserrat Abelló

Any: 2014

Editorial Denes

M’aturo uns dies a Més enllà del parlar concís de Montserrat Abelló per agafar una mica d’aire entre dues lectures ambientades a l’Europa nazi, Joventut sense Déu i El món d’ahir. O potser també perquè no me’n surto amb la poesia de J.V. Foix i he anat a buscar un indret segur i entenedor on em senti benvinguda. La poesia d’Abelló és un refugi ampli i generós, tal com devia ser ella. Ens ho mostra la dedicatòria (descobreixo que també se’n diu endreça gràcies al prologuista Oriol Izquierdo), una de les més boniques que he llegit: “a totes les persones que he estimat i m’han estimat i a aquelles que estimo i m’estimen”.

Aquest poemari és el darrer que va escriure. Un llibre breu on destil·la els seus pensaments en les paraules justes. Abelló afronta la fi de la vida amb valentia, valorant els petits gests del dia a dia, sense grandiloqüències, amb dubtes eterns i enyors constants, sota una mirada jove i curiosa malgrat passar dels noranta; conservant la capacitat d’emocionar-se amb les coses senzilles i abastables per a tothom: la lluna que ens vetlla, la brisa nocturna, la fragància de les flors, els núvols que ens fan badar o el soroll de la pluja.

Joventut sense Déu - Ödön von Horváth

© Bocins Literaris

Títol: Joventut sense Déu

Títol original: Jugend ohne Gott

Autor: Ödön von Horváth

Traducció: Anna Soler Horta

Any: 1937

Editorial Fonoll

Joventut sense Déu és una novel·la d’Ödön von Horváth, que em resulta un regal i un descobriment, tant d’autor com d’editorial. Un llibre breu, de redacció impecable, ambientat en alguna ciutat (se sobreentén perquè no ho precisa) d’Alemanya a les portes de la segona guerra mundial i amb un règim nazi gairebé del tot implantat. La novel·la va ser retirada del territori dominat per Hitler tan bon punt van identificar-ne les seves tendències pacifistes i el seu autor va haver  exiliar-se a París.

El protagonista del llibre, un professor d’institut, explica la dificultat de compaginar la docència amb les consignes del règim (pensades per aniquilar el pensament crític) que els mestres no poden criticar ni rebutjar, sense ser considerats enemics, per educar uns alumnes que pateixen un daltabaix dels valors morals. Els joves, burletes i incrèduls, sembla que s’hagin desviat del camí de l’humanisme, que ell defensa, per seguir el de la disciplina (disfressada amb un alt component militar) que els prepararà per a la guerra i el combat futur. A través d’una trama d’intriga, el professor es veu embolicat en uns fets dels quals ell n’és en part responsable i que el posen entre les cordes de la covardia, la culpabilitat, la consciència i la dignitat. Quina d’elles el tensarà més? És lícit salvar-se un mateix a qualsevol preu? És la pròpia consciència la pitjor presó? Hi ha esperança per a una societat que ha ensinistrat als seus joves en el narcisisme, la venjança i la ignorància?

Florescència - Kopano Matlwa

© Bocins Literaris

Títol: Florescència

Títol original: Period Pain

Autora: Kopano Matlwa

Traducció: Elisabet Ràfols-Sagués

Any: 2016

Sembra Llibres

Florescència de Kopano Matlwa és el diari en el qual Masechaba, una jove metgessa sud-africana, es dirigeix al seu germà mort i al déu en qui ja no creu (però necessita). En el diari, evidencia els problemes socials, sanitaris i econòmics del seu país un cop passat el somni de Mandela. Matlwa, que també és metgessa, aconsegueix que la seva alter ego soni molt propera i real. A estones, massa real.

La protagonista, des del seu dia a dia esgotador per la manca de recursos i totalment desbordada per la quantitat de pacients, carrega amb la culpa de no poder atendre’ls bé alhora que la seva vocació se’n ressent. Critica, sobretot en l’àmbit hospitalari (però ho estén a les altres àrees), el racisme del seu poble cap als nigerians, somalis, zimbabuesos... com si els sud-africans, que tant van patir l’apartheid, no n’haguessin après res: ella i els seus, ciutadans de primera; els de fora, ciutadans de segona; i per sobre de tots ells, encara, l’home blanc. També denuncia la indefensió del cos femení, que l’autora ha simbolitzat amb un període menstrual dolorós de la protagonista, però que es podria interpretar com la sagnia que ha patit sempre la dona davant un món masclista i violent.

A la Masechaba li costa conviure amb l’onada creixent de xenofòbia del país i intenta implicar-s’hi, mentre se sent impotent per fer-hi res i culpable per permetre-ho. Fa cuirassa per suportar la societat conflictiva on viu i fer-ho compatible amb la seva consciència idealista. I nosaltres, protegits en el nostre primer món, fins on som còmplices dels actes injustos que no condemnem?

Un narració colpidora i valenta, que malgrat tot, deixa pas a una escletxa d’esperança.

És morta la poesia? - Joseba Sarrionandia

© Bocins Literaris

Títol: És morta la poesia?

Títol original: Hilda dago poesía?

Autor: Joseba Sarrionandia

Traducció: Ainara Munt Ojanguren

Any: 2018

Pol·len Edicions

Al grup de poesia ens arriba l’antologia poètica de Joseba Sarrionandia, un dels escriptors més reconeguts en llengua basca. Des de la seva complicada experiència vital ens pregunta, És morta la poesia?, alertant-nos que aquesta sempre estarà en crisi perquè sol anar a contracorrent. Per Sarrionandia, la poesia és lliure, oberta, una causa perduda necessària per sobreviure, que es conclou en el lector. Pol·len Edicions presenta una acurada edició bilingüe eusquera- català.

És morta la poesia? és un dels poemaris més durs que he llegit mai. A estones, he hagut de parar perquè no podia seguir llegint. Sarrionandia, acusat de pertànyer a ETA, va ser condemnat a presó de la qual es va escapar fa més de 30 anys i ha continuat vivint a l’exili. La temàtica dels poemes hi gira ineludiblement. El poeta parla amb tristor de les arrels a la terra on va néixer sabent la impossibilitat de tornar a casa, es qüestiona què vol dir país en un món que se li ha fet gran i aliè, expressa la dificultat del fugitiu a l’exili i el pas d’un temps que se li fa etern, recorda i reviu les tortures de la presó omeses o oblidades per la majoria, per incòmodes, però esgarrifosament reals, així com les vagues de fam o el patiment quotidià de les mares dels presos; reflexiona sobre el significat de la justícia i la funció social de la presó, assimilant els tribunals amb teatres, els presoners amb morts i la població amb titelles. A l’antologia, Sarrionandia també deixa un lloc a l’esperança i l’amor. I si aquests (malgrat el dolor viscut) encara hi tenen cabuda, bé ha de ser un senyal que la poesia, per sort, no ha mort.

Lulu - Mircea Cartarescu

© Bocins Literaris

Títol: Lulu

Títol original: Travesti

Autor: Mircea Cartarescu

Traducció: Marian Ochoa de Eribe

Any: 1994

Impedimenta

A Lulu de Mircea Cartarescu retrobo el narrador que podria ser el precursor (i també el complement) del narrador de Solenoide, escrit 20 anys més tard. Tots dos narradors estan fusionats amb l’autor i s’intueix que, en els fragments menys fantàstics, Cartarescu hi deixa entreveure part de la seva biografia, sobretot la que correspon a la seva infància i adolescència.

En aquesta novel·la, Víctor un escriptor de 34 anys s’escriu a ell mateix, al Víctor de 17 anys, per intentar esbrinar una veritat que es troba oculta al seu interior. Víctor home rememora la vivència en uns campaments d’estiu on el van obligar a assistir quan era jove. El noi s’hi sent fora de lloc, no encaixa amb els seus companys, els quals considera vulgars i ridículs i es dedica a llegir i recitar versos a tothora, vorejant la neurosi. Només es troba còmode quan s’endinsa al bosc, on Cartarescu ens regala unes belles descripcions de la natura que contrasten amb la decadència de tota la resta. Aïllat, però envejant la companyia, a Víctor se li dispara una alarma al veure a Lulu, un company que s’ha disfressat de noia per a la festa de clausura del campament. Lulu l’atreu però li fa pànic i esdevindrà una obsessió que el perseguirà durant anys fins el moment en què començarà a escriure’s.

Cartarescu, per explicar l’ànima turmentada i perduda del Víctor adult, fa servir una multitud d’imatges oníriques i il·lusòries que configuren el seu univers literari. Condueix al seu personatge a través de l’infern perquè pugui accedir al cel, cercant la relació entre allò sublim i allò horripilant. I serà mitjançant l’escriptura terapèutica que l’escriptor anirà desgranant la veritat quan s’atreveixi a mirar rere la porta que no volia obrir: la porta del record.

Lulu no és un llibre gaire extens, però pot fer-se una mica dens pel grau de patiment i tortura mental del narrador. Potser és una lectura que s’avé millor amb una estació tardorenca o hivernal. És una novel·la rodona i ben lligada. Un llibre per iniciar-se en l’autor i el seu món desbordant de deliris i malsons.