“Quan em sentia cada vegada més desplaçada cap als marges de la societat, no hi havia res que em curés més el dolor i el mal de cor que un tomb per la ciutat. Quan veia al carrer les cinquanta maneres diferents com la gent lluitava per continuar sent humans- la varietat i la inventiva de les tècniques de supervivència- sentia que la pressió s'alleujava, que l'excés emocional s'anava eixugant. Sentia en les terminacions nervioses la negativa comuna a deixar-se enfonsar. Aquella negativa es va convertir en una companyia. Enlloc no em sentia menys sola que quan estava sola en un carrer ple de gent”

La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick