“els seus ulls, on no brillava la més feble lluor de simpatia humana, van mostrar simplement en la insensibilitat, en la inanitat de la mirada, una exageració a falta de la qual res no els hauria diferenciat de miralls sense vida. Després, fixant sobre meu aquells ulls durs com si hagués volgut informar-se sobre mi, abans de tornar-me la salutació, mitjançant un moviment sobtat que semblava deure's més aviat a un reflex muscular que a un acte de voluntat, posant entre ell i jo l'interval més gran possible, va allargar el braç en tota la seva longitud i em va donar la mà, a distància”

A l'ombra de les noies en flor II - Marcel Proust