 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: A l’ombra de les noies en flor II
Títol original: À l’ombre des
jeunes filles en fleurs
Autor: Marcel Proust
Traducció: Josep Maria Pinto
Gonzàlez
Any: 1919
Aquest llibre de la sèrie A la recerca del temps perdut de Marcel
Proust continua temporalment dos anys després de A l’ombra de les noies en flor I, quan el narrador comença a pair
el desengany produït per la fi del seu amor juvenil per la Gilberte, la filla dels
senyors Swann. En aquesta segona part, Noms
de lloc: el lloc, gaudirem del llarg període estival del nostre
protagonista, de salut delicada i propens a l’exaltació nerviosa, (que en
l’anterior ressenya vam quedar que anomenaria Marcel, pel caràcter autobiogràfic
de la novel·la) al poble costaner de Balbec amb la seva àvia i la Françoise, la
criada de la família.
A Balbec, s’allotgen al Gran
Hotel, lloc d’estiueig de l’aristocràcia i burgesia esnob. En el mateix hotel, desprès
d’una ignorància mútua que allarguen durant dies, retroben una coneguda de la
seva àvia, la marquesa de Villeparisis, criticada i envejada per tots els
clients. Aquesta els portarà a passejar i fer excursions amb el seu cotxe i
durant les passejades Marcel (d’imaginació desbordant i totalment sotmès a la
bellesa estètica) es dedica a somiejar amb, una barreja d’admiració i desig,
qualsevol noia que es creua al seu pas. La marquesa també afavoreix l’amistat
del seu nebot, en Saint Loup, amb en Marcel. L’estima entre els dos joves és
sincera, però així i tot el món interior de Marcel és tan ric que se sent més
feliç estant sol que en companyia, si aquesta dura massa estona. És incapaç de
trobar aliment espiritual fora d’ell mateix. En Saint Loup haurà d’incorporar-se
al regiment militar i Marcel suplirà la mancança de l’amic amb l’obsessió per
un grup de noies boniques que veu un dia a la platja i el deixaran bocabadat la
resta de l’estiu.
A partir d’aleshores, Marcel
s’oblida de tot i tothom, de la seva àvia, de la marquesa i les excursions, de
les promeses que ha fet a en Saint Loup de visitar-lo i tan sols s’obceca en trobar
les noies, sense fer res més que esperar que apareguin a la platja, observar-les
amb (molt) detall i predir com són i què farà o què els dirà. La relació amb l’Elstir,
un pintor que coneix els Swann, casualment i gairebé al final de l’estiu, el
posarà en contacte amb el grup de noies i se’n farà amic, amb una predilecció
especial (que no exclusiva ni fixa) per l’Albertine. El narrador retrata molt
bé (i fa enveja i una mica de ràbia ser-ne testimoni des de la maduresa) el
despuntar de la bellesa i la joventut de les noies que compara amb flors. Per
contra, els dona un caràcter i una personalitat censurable. El seu comportament
és divertit, però descarat; fresc però ofensiu. Marcel les adora i les
desaprova alhora.
Proust a través del narrador,
tracta la diferència entre els jo
d’abans (que considera morts) i el jo d’ara,
l’oblit de les persones estimades pel costum del dia a dia i de noves amistats,
els records inaccessibles que juguen amb nosaltres deixant-nos l’agradable i vaga
sensació de dejà vu, la sempre decebedora
realitat envers el que hem imaginat, les virtuts i defectes de les nostres
amistats, l’autoengany universal contra els propis defectes, el punt de
contacte efímer entre la realitat i els somnis, la semblança de les persones aparentment
diferents que un estima al llarg de la vida... L’autor exposa aquests temes
recurrents en la seva obra de forma impecable i dilatada. Bon coneixedor del
gènere humà, descriu situacions, converses i pensaments comuns amb generoses
dosis d’ironia i sensibilitat per igual.
Com el mateix narrador, que
quan acaba les vacances a Balbec ja pensa en tornar-hi l’any que ve, acabo
aquest volum de Proust esperant la propera primavera per reprendre’l.