“era l'única noia de la platja amb faldilles i talons, i se'm va acudir que devia cridar l'atenció. Al cap d'una estona em vaig treure les sabates de xarol perquè s'enfonsaven de mala manera a la sorra. M'agradava pensar que continuarien sobre aquell tronc platejat, apuntant al mar, com una mena de brúixola de l'ànima, quan jo fos morta”

La campana de vidre – Sylvia Plath