“I llavors, sense respirar durant hores senceres, semblava, s'estigué immòbil, esmorteint tot pensament, reprimint qualsevol respir sorollós, evitant tot moviment, perquè cada pensament era absurd, cada moviment era absurd. El temps deixà d'existir com si s'hagués transformat en espai, transparent, sense aire, una immensa plaça, en la qual hi era tot, la terra, la vida, la gent; i tot plegat es podia abastar amb una sola mirada, tot fins a la mateixa fi, fins a l'enigmàtic precipici que era la mort. I el turment no era veure la mort, sinó veure juntes la vida i la mort”

La història dels set penjats – Leonid Andréiev