 |
©
Bocins Literaris
|
“els cossos recorrien a la inversa el camí pel qual ells mateixos, quan eren vius, havien arribat fins allà. I la neu primaveral continuava essent igual de tova i flairosa, i l'aire primaveral continuava essent igual de fresc i vigorós”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“fos pel seu propi peu o no, se l'endurien i el penjarien; i si optés per resistir-se, debatre's, tirar-se a terra, el dominarien, l'aixecarien, el lligarien i el durien, ben lligat, a la forca. I que aquesta feina maquinal fos feta contra ell per homes que eren els seus iguals els donava un aspecte nou, extraordinari i sinistre. Tant era que fossin fantasmes que feien comèdia, apareguts a posta només per això, o que fossin autòmats: agafen, aferren, transporten, pengen, estiren els peus. Tallen la corda, col·loquen, emmenen, enterren”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“I llavors, sense respirar durant hores senceres, semblava, s'estigué immòbil, esmorteint tot pensament, reprimint qualsevol respir sorollós, evitant tot moviment, perquè cada pensament era absurd, cada moviment era absurd. El temps deixà d'existir com si s'hagués transformat en espai, transparent, sense aire, una immensa plaça, en la qual hi era tot, la terra, la vida, la gent; i tot plegat es podia abastar amb una sola mirada, tot fins a la mateixa fi, fins a l'enigmàtic precipici que era la mort. I el turment no era veure la mort, sinó veure juntes la vida i la mort”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“Com si cap a una alta muntanya
s'arrosseguessin les cansades hores a mitjanit i cada cop fos més difícil
l'ascensió. S'interrompen, rellisquen, rodolen cap avall amb un gemec…, i de
nou s'enfilen penosament cap al negre cim.
En algun lloc hi ha qui camina, en
algun lloc hi ha qui mormola. I ja enganxen els cavalls als negres carruatges”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“Ells han ideat la mort, són ells els qui tenen por i ens la volen encomanar. A mi fins i tot m'agradaria una cosa: avançar tota sola enfront d'un regiment sencer de soldats i començar a disparar contra ells amb una Browning. Tant se val que jo sigui una de sola i ells milers, i que jo no mati ningú. El que importa és que ells siguin milers. Quan milers de persones en maten una de sola, això significa que aquesta única persona és qui ha guanyat”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“La mateixa execució, en tota la seva monstruosa singularitat, en la seva demència que destrueix el cervell, resultava més fàcil d'imaginar i semblava menys terrible que aquells pocs minuts de la visita, breus i incomprensibles, com fora del temps, fora de la mateixa vida. ¿Com mirar, què pensar, què dir?... El seu cervell humà es negava a entendre-ho. Les coses més fàcils- agafar la mà, besar, dir <<bon dia, pare!>>- li semblaven un horror inconcebible en la seva monstruosa, inhumana i demencial falsedat”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“la nit era tot just foscor, com un lapse de temps especialment fosc, durant el qual calia dormir, però ara en percebia la naturalesa misteriosa i amenaçadora. Per no creure en la mort, cal veure i sentir al voltant coses habituals: passos, veus, llum, sopa de col, però ara tot era inusual, i aquest silenci, aquestes tenebres ja eren com una mort”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev
“Era només l'ombra del coneixement que cap ésser humà no ha de tenir el que s'estava allà, al racó, i bastava per eclipsar la llum i precipitar un home a les tenebres impenetrables de l'horror. Un cop desvetllada, la por a la mort s'escampava pel cos, s'introduïa als ossos i treia el seu cap pàl·lid per cada porus de la pell”
La
història dels set penjats – Leonid Andréiev