“La mare mata formigues. N'hi ha per tot arreu: surten del bufet, passen a través de la finestra esquerdada, dormen als calaixos. La nena les mira mentre esmorza. Les formigues són molletes, ratlles, i de nou molletes. Són ràpides i estan espantades. Tenen pensaments. Pensen coses, pensen quines coses. Aquestes coses que pensen semblen importants. No vol que morin”

Dents de llet – Lana Bastašić