“Un cop la iaia també em va dir una cosa potser encara més trista, que sentia que no tenia res a ensenyar perquè tot el jovent era més llest i havia viscut molt més que ella, i que moltes coses que havia fet i que ens hauria pogut transmetre ara ja no tenien sentit, que ja ni es planxava ni es lligaven alls, i les que no havia fet ja no les faria mai, que algunes ni les entenia, i que li sabia greu perquè si no podia parlar amb la gent més jove que ella, amb qui ho havia de fer, si les de la seva edat ja eren gairebé totes mortes?”

Som aquí  – Montse L. Tolosana