La taverna - Émile Zola

© Bocins Literaris

Títol: La taverna

Títol original: L’Asommoir

Autor: Émile Zola

Any: 1877

Traducció: Carles Llorach-Freixes

Adesiara Editorial

 “quina música més trista! Semblava acompanyar el trepig del ramat, les bèsties de càrrega, que avançaven arrossegant-se, esllomades! I una altra jornada de treball acabada! Realment les jornades eren molt llargues i començaven altra vegada massa sovint. A penes tenien temps d'omplir-se el ventrell i pair el menjar al llit, que ja havia sortit el sol i havien de tornar a junyir-se el jou de la misèria”

La taverna – Émile Zola

 “No, ningú no volia saber res d'ella. I aquest desdeny li incrementava la sensació de vergonya. Va baixar una vegada més cap a l'hospital i va pujar cap als escorxadors. Era el seu darrer passeig, des dels patis ensangonats on es mataven bèsties fins a les sales pàl·lides on la mort enrigidia les persones dins de llençols de ningú. Entre els dos llocs havia rodat la seva vida”

La taverna – Émile Zola

 “El sentien grunyir insults ferotges contra les seves mans. Altres vegades el veien guaitant absort durant hores aquelles mans de continu agitades, contemplant els seus salts de granota, sense dir res, ja sense enfadar-de, fent semblant de rumiar quin mecanisme interior podia fer que es belluguessin d'aquella manera; i, una nit, la Gervaise l'havia trobat així, amb dues grans llàgrimes que se li escolaven per les galtes apergaminades de borratxo”

La taverna – Émile Zola

 “el cap li rodava i les cames li feien figa sota aquell llenç desmesurat de cel gris estès damunt d'un espai tan vast. El crepuscle tenia aquell color groc brut dels crepuscles parisencs, un color que fa venir ganes de morir a l'acte, de tan lletja que sembla la vida als carrers”

La taverna – Émile Zola

 “l'avi Bru, aquell pobre vell que deixaven morir perquè ja no podia aguantar una eina, era com un gos per a ella, una bèstia que ja no servia, una béstia de la qual ni els escorxadors no volien comprar ni la pell ni el greix. Se li encongia el cor de saber que era sempre allà, a l'altre costat del corredor, abandonat de Déu i dels homes, alimentant-se només d'ell mateix, regressant a la mida d'una criatura, arrugat i ressec com les taronges que es tornen com cotnes a la lleixa de la xemeneia”

La taverna – Émile Zola

“Quan ja s'han acabat els plors, la pena es torna empipament, oi?”

La taverna – Émile Zola

 “Al llarg del corredor, hi havia un silenci de mort, i els murs sonaven buits, com panxes botides de fam. De tant en tant se sentien simfonies de llàgrimes femenines, gemecs de criatures afamades, famílies que s'esbatussaven per enganyar la gana. Hi havia una rampa generalitzada a tots els ganyots, els maxil·lars es desencaixaven de tant badallar de gana; els pits s'enfonsaven de tan buits, de només respirar aquell aire on les mateixes mosques s'haurien mort, de tan poc nutritiu que era”

La taverna – Émile Zola

 “La brutícia era fins i tot un niu càlid on jeia a gust. Deixar que les coses es malmetessin, esperar que la pols embossés els forats i ho recobrís tot amb una mena de vellut, sentir que la casa s'anava desfent al seu voltant amb l'embotornament de la peresa, tot això era una autèntica voluptuositat que l'embriagava”

La taverna – Émile Zola

 “Va regnar l'amistat sense fissures, des del començament fins al final de l'àpat. Quan arriba una mala època, cal aprofitar així els dies bons, les hores en què la gent que es detesten s'estimen durant una estona”

La taverna – Émile Zola

“Ell l'havia agafada i ara no la volia deixar estar. La Gervaise es deixava fer, atordida pel lleuger mareig que li venia del munt de roba, però que sense la pudor del vi de l'alè d'en Coupeau li repugnés. I el petó llarg a la boca que es van fer, enmig de les brutícies de l'ofici, va ser com una primera caiguda en la lenta degradació de les seves vides”

La taverna – Émile Zola